"Pulsió de mort" (Jed Rubenfeld, 2012)

_________________________________________________________

"La mort només és el principi; després arriba la part complicada.

Hi ha tres maneres de viure amb la consciència de la mort, de mantenir-ne l’horror a ratlla. La primera és la supressió: oblidar que s’acosta; actuar com si no s’acostés. És el que la majoria de nosaltres fa gairebé sempre. La segona és el contrari: memento mori. Recordar la mort. Tenir-la constantment al cap, perquè el gust de la vida deu ser insuperable quan la vius com si cada dia fos l’últim. La tercera és l’acceptació. El que accepta la mort —el que l’accepta de debò— no té por de res i, en conseqüència, reacciona a la pèrdua amb una equanimitat transcendental. Les tres estratègies tenen
una cosa en comú: són mentides. La por, com a mínim, seria sincera.

Però hi ha una altra manera: una quarta via. És l’opció inadmissible, el camí del qual no es pot parlar, ni tan sols amb un mateix, ni tan sols en la tranquil·litat d’una conversa interior. Aquesta via no vol que oblidis, ni que menteixis, ni que t’arrosseguis davant l’altar del que és inevitable. Només cal tenir pulsió."


NY, anys 20.
Un cas verídic que encara no s’ha resolt: el primer gran atemptat terrorista al cor financer.

✰✰✰✰


Primer capítol en PDF cortesia d'Edicions 62

"Cyrano de Bergerac" (Edmond Rostand, 1897)

__________________________________________________________

"Cantar, soñar, reír, caminar, estar solo, ser libre, saber que mis ojos ven bien, que mi voz vibra, ponerme al revés el sombrero cuando me plazca, batirme por un sí o por un no, hacer versos... Trabajar sin inquietarme la fortuna o la gloria, pensar en un viaje a la Luna, no escribir nunca nada que no nazca de mí mismo y contentarme, modestamente, con lo que salga..."

"Dejemos que el cielo, con la mirada de sus astros, nos despoje de todo lo artificial."

("Cyrano de Bergerac", Edmond Rostand, 1897)

“La soledad de los números primos” (Paolo Giordano, 2008)

__________________________________________________________

“La soledad de los números primos” es una sorprendente novela escrita por Paolo Giordano, físico teórico, cuando contaba con 26 años.

Ganadora del Premio Campiello Opera Prima y del Premio Strega 2008 (el más importante de Italia), ha sido traducida a 23 idiomas y vendió más de 1 millón de ejemplares en un tiempo record para un autor novel.
En el 2010 fue llevada a la gran pantalla.

Me ha impresionado su extrapolación números primos/género humano, y cautivado algunas de las metáforas y de las expresiones empleadas.
Debo confesar que el matiz crudo y escatológico usado en las primeras páginas me hizo temer lo peor, pero fue sólo algo puntual.

Pag. 111 – “Los años de instituto fueron para ambos como una herida abierta, tan profunda que no creían que fuese a cicatrizar jamás. Los pasaron como de puntillas, rechazando él el mundo, sintiéndose ella rechazada por el mundo, lo que a fin de cuentas acabó pareciéndoles lo mismo. Habían trabado una amistad precaria y asimétrica, hecha de largas ausencias y muchos silencios, como un ámbito puro y desierto en el que podían volver a respirar cuando se ahogaban entre las paredes del instituto”.

Pag. 123 – (Extraído de Wikipedia)
 «En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»


Pag. 157 – “Había aprendido a respetar el abismo que Mattia se había excavado alrededor. Años atrás quiso saltarlo y se había despeñado. Ahora se conformaba con sentarse en el borde y dejar colgar las piernas”.

✰✰✰✰

"La gramàtica de l'amor" (Rocío Carmona, 2011)

__________________________________________________________

"L'amor és un infern on et quedaries a passar l'eternitat..."


Així arrenca "La gramàtica de l'amor" (Rocío Carmona, 2011).
Portada i interior amb moníssimes il·lustracions de na Meritxell Ribas.

✰✰✰✰

"El primer verano de nuestras vidas" ("South of broad", Pat Conroy, 2010)

__________________________________________________________
 

..."Escogí a una mujer con el sistema nervioso tan destrozado que me arrastró con ella a su casa en ruinas"...


(Pág. 482, "El primer verano de nuestras vidas" ("South of broad", Pat Conroy, 2010))

✰✰✰✰

El Club Lovecraft (Antonio Lázaro)

________________________________________________

"El Club Lovecraft", d'Antonio Lázaro (2007), lluïa com a novetat a la prestatgeria de la biblioteca i em vaig deixar portar per la psinòpsi de la contraportada... Ambientada a Toledo... Un club que cerca el Necronomicon... H. P. Lovecraft... 

Semblava que prometia.

Però només ho semblava.

Personalment m'ha resultat penosa, i no només per la trama sinó també per l'estil de l'escriptura. No m'ha enganxat ni tan sols quan, gairebé al final, semblava que anava a fer-ho (més val tard que mai! Em deia mentre avançava pàgines...)

Llàstima de temps... Una pena.

Una burda inspiració en El Club Dumas (Arturo Pérez-Reverte), llibre en el que es basa la pel·lícula La novena Puerta, de Roman Polański (amb una banda sonora exquisida, a càrrec de Wojciech Kilar, el mateix autor que la BSO de Bram Stoker's Dracula, de Francis Ford Coppola).

L'autor no ha set original ni en el títol.

Per sort em curaré ràpid del desencís perquè he començat una novel·la molt maca que m'ha atrapat des del principi i m'ha fet oblidar les penes ;)

En parlaré així que l'acabi.

"La sorpresa del roscón" d'Elvira Lindo (Interpretat per Assun Planas)

__________________________________________________

El Rei del tortell del dinar de Reis d'aquest 2012

Ahir al vespre vaig anar a gaudir d'una estona de teatre a l'espai Porta4.

La mallorquina Assun Planas (Cía. Malvasia) interpretava un monòleg en clau d'humor, escrit per Elvira Lindo (Manolito Gafotas), i que duu per nom "La sorpresa del roscón".

Gran interpretació i tan entretingut que se'm va fer curtíssim (i em vaig quedar amb ganes de més...)

Molt recomanable. Si en teniu ocasió, no us el deixeu perdre.

El cementerio de los libros olvidados

______________________________________________________

Carrer de l'Arc del Teatre (Barcelona)

El sábado tomé esta fotografía con una cámara compacta de bolsillo. 

Aquí és donde Carlos Ruíz Zafón sitúa "El cementerio de los libros olvidados" en su obra "La sombra del viento".

 

 El casco antiguo de Barcelona siempre tiene un encanto especial.

Premi per a "Bar-Cel-Ona"

__________________________________________






"Bar-Cel-Ona", l'imatge que vaig presentar al concurs que organitzaven conjuntament Atrápalo i Naturpixel.com, ha resultat ser una de les guanyadores.
Això anima! :)

Per fi... Ja som al 2011! Bon any!

______________________________________________





Que la llum de l'esperança no ens abandoni al llarg d'aquest 2011.

Feliç any a tothom!

Me duele tanto quererte o "El trío en Mi bemol", Assaig (tipo)gràfic

_________________________________________________________

Assaig tipogràfic

"El Trío en Mi Bemol", el íntimo desafío del amor

Un duelo de palabras y silencios. He aquí la alquimia de 'El Trío en Mi Bemol', texto de Éric Rohmer adaptado para obra teatral.

El montaje se basa en el susodicho texto de Éric Rohmer rociado con aforismos de Roland Barthes. Es una reflexión sobre el amor, sencilla e inteligente, a través de un hombre y una mujer anónimos, que se buscan y se temen. El espectador asiste a una travesía por los misterios del corazón, trepidante y despojada de elementos accesorios.

El diálogo reviste de hechizo una escena desnuda, circundada por cuatro paredes de un público convertido en 'voyeur' privilegiado. Ante sus ojos desfilan las peleas que no llegan a ser, los celos, la tensión sexual a punto de estallar. Los protagonistas se escuchan con la mirada y se hablan con el cuerpo. Sin otro artificio que el embrujo de su talento, dibujan un galanteo de intensidad derrochadora. Se rozan en la distancia, un súbito abismo los separa cuando sus labios ya casi se acarician... Es una inspiradísima danza de emociones.


Cambio de roles

En la obra se aborda el "concepto de espera". Él está en casa y asume el rol de Penélope, mientras que ella se perfila como un Ulises que llega y se va, llega y se va....

Ese flirteo en clave de indecisión y arrebatos contenidos evoca los versos de Kavafis: "Si vas a emprender el camino a Ítaca, pide que el camino sea largo y rico en experiencias". En la obra lo importante no es si acaban juntos o no. Lo importante no es llegar a Ítaca, sino el viaje que están continuamente realizando los protagonistas.

El delicioso periplo va provocando todo tipo de reacciones en la audiencia, hay gente que se ríe durante la función, otra llora... El público se identifica a veces con él, a veces con ella. Se reconocen en las situaciones: todos hemos vivido discusiones que acaban fatal por una chorrada. Pero todos salen de la obra enamorados. O queriéndose enamorar.


El amor nos hace estar vivos

El amor es un constante reto a las leyes de la probabilidad. Como la democracia o la religión, es un concepto sublimado que la tozuda realidad se encarga de desvirtuar. Y sin embargo, ejerce una atracción irresistible.

Pese a los infinitos desencuentros que describe la obra, el espectador sale con la sensación de que el amor vale la pena. Es algo muy potente, que nos hace estar vivos. Las peleas son parte de la pareja, y no siempre conllevan conflicto, a veces los resuelven. Es algo que genera sensualidad, incertidumbre...

'El Trío en Mi Bemol' reivindica el amor, aun vislumbrando posos de amargura entre esas nubes de comedia que descargan una tormenta de esperanza. Los sentimientos son el camino más largo hasta la felicidad. Los protagonistas guían al espectador por su laberinto de pasiones, acompasadas al ritmo del Mozart que da título a esta magistral obra. Y al final...

(Bibliografia: www.elmundo.es)

"Rock&Shots" - Exposició fotogràfica

________________________________________________

---

El Cafè de l'Orfeó

Plaça de Santa Cecília

Vic, Spain

Inauguració: Dia 10 de Setembre a les 21h, amb música en directe

(l'exposició romandrà oberta fins el 10 d'Octubre)

---

Presentació de “Rock&Shots”

“Rock&Shots” és el resultat de dues passions unides per un click: La Fotografia i la Música.

Coincidint amb el MMVV, el recull ens mostra el treball de dues persones unides per les mateixes passions: En Joan Vilar (Vic, Osona) i na Xesca Cardona (Mataró, El Maresme).

Un “Mar i Muntanya” de caçadors autodidactes de petits instants, potser irrepetibles, entre melodies i ombres.

Joan Vilar

En Joan Vilar va tenir la seva primera càmera als 13 anys i després d’una temporada d’aprenentatge, el va portar, al llarg del temps, a fer-ne de la fotografia quelcom més que una afecció.

Durant els anys transcorreguts ha tocat varis temes de les seves percepcions i vivències com la natura, bodegons, foto urbana, etc...

Actualment, a més de completar les seves col·leccions, es dedica sobretot a fotografiar bandes musicals, entre d’altres: Àcid Úric, Jam de Perles, Kitsch, La Noche del Leeds i Ara Mateix (on hi té publicada una foto en el disc anomenat “300 anys”).

Una manera de poder realitzar la seva afecció per la fotografia i la música, és com a locutor i col·laborador del programa Rock en Viu.

Guanyador d’un dels concursos de la Festa Verdaguer de Folgueroles, ha quedat finalista en d’altres certàmens. També ha participat en diferents exposicions col·lectives.

En Joan és un artista fet a si mateix i el seu somni és que l’afecció a aquest art li duri per a sempre.

El relat de l’obra d’en Joan Vilar és majoritàriament autodidacte i ha fet seva la famosa frase: “Una imatge val més que mil paraules”.

Una altra de les seves frases és: “Sempre és difícil l’última fotografia”.

http://lacaixafoscajoanvilar.blogspot.com/

http://racomusical.blogspot.com/

http://www.flickr.com/photos/la_caixa_fosca/

Xesca Cardona

Na Xesca Cardona va aterrar al planeta Terra amb una debilitat per a tot allò que anés proveït de botons que activessin alguna cosa.

Com que en aquells temps una video-consola o un pc eren coses inimaginables, ràpidament es va sentir atreta per el cilindre platejat de la Winar de baquelita negre amb la que els seus pares l’apuntaven de tant en tant. Quan va descobrir el que succeïa quan enfonsava l’esmentat cilindre, el seu interés va anar més enllà.

Més tard la familia va decidir modernitzar-se i varen adquirir una Kodak Instamatic 133X, de format quadrat i rodet de cassette, però a ella li seguien seduint més el disparador i el format 6x4 dels negatius de 120mm de la Winar, de la que només en sortien 16 fotos per rodet.

La càmera era un “bé comú” hiperprotegit a la llar, i la fotografia una afecció més que cara, així que no va ser fins els 16 anys quan en va poder fer lliure ús, pel seu compte i risc, i de la mà d’un bon amic va aprendre a fer revelatge en blanc i negre.

Conscient de les limitacions de la càmera en qüestió, anava fent el que podia, fins que miraculosament, als 20 anys, li va caure del cel una reflex Olympus OM-10 amb la que ha viscut un idil·li de prop de 20 anys, i per culpa de la qual ha deixat la targeta de crèdit tremolant en més d’una ocasió.

L’arribada de l’era digital ha estat com una benedicció per aquest “dit fàcil” que s’ha pogut “desmelenar” sense preocupar-se per les factures posteriors.

Primer va ser una Nikon CoolPix 4700, compacte espremuda que va acabar en coma per esgotament, i en l’actualitat una Pentax K200D reflex, suportada per una Nikon CoolPix L19 reconvertida en tot terreny.

Autodidacta tossuda i cabuda, amant i practicant de les arts plàstiques i les lletres, diversos cursos sobre postproducció l’han ajudat a perfeccionar les mancances que puguin aportar-li la manca de tècnica a l’hora de fer les seves captures.

Tot i que té material per a omplir carrets i carretons, na Xesca no havia exposat mai físicament fins ara els seus treballs fotogràfics, tot i que alguns d’ells es poden visionar on-line a la seva web, al blog “El Gripau Blau” i al Flickr.

La seva frase és: “Sóc un xic egoista. Necessito retenir per a sempre amb mi aquell petit instant en moviment que em commou. Per a recordar-lo. Per a reviure’l cada cop que ho desitjo. Per a no oblidar-lo”.

http://xesca.freehostia.com/

http://xesca.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/xesca

Wall-E (by Pixar)

__________________________________________________

Wall-E (Waste Allocation Load Lifter Earth-Class)… o cuando sobran las palabras.

Pillada hasta las tuercas… Desde el corto previo hasta los títulos de crédito del final (con background de Peter Gabriel).

Una peli de aventuras para niños.
Un film de homenajes y crítica reflexiva para adultos.


http://www.disney.es/FilmesDisney/Wall-E

Albert Comerma estrena web

_______________________________________________



Imatge by Sonia Arias

Albert Comerma, ésser polifacètic consagrat a les arts, ha estrenat avui web amb disseny propi, amb la col·laboració de la Sonia Arias en matèria fotogràfica i de l’Albert De Nova com a webmaster.

Per fi podrem veure i escoltar (i espero que algun dia llegir) on line algunes de les obres per les que aquest jove talent vigatà que traspua art per cada porus del seu cos, es deixa la pell i la son des de fa anys.

L’Albert ha estat recentment guardonat amb el premi al millor guitarrista de la edició nacional del concurs internacional Emergenza Music Festival, en el que ha participat com a component de la formació Moreno del Metal, classificada en 3ª posició en el ranking nacional, i de la que a més a més de guitarrista, n'és compositor.

Des d’aquí donar-li les gràcies per compartir els seus treballs, i també donar-li la meva benvinguda al món virtual que sovint propicia i ajuda a conformar, mantenir i confirmar el real.

Per molts anys Albert!

www.albertcomerma.com
http://www.myspace.com/albertcomerma

Monòlegs a la platja de Mataró

_______________________________________________

Amb l’arribada de l’estiu han tornat els monòlegs (entre moltes més coses com son pel·lícules i teatre) a la platja de Mataró, de la mà del xiringuito Diablo Tun Tum.

La cita és tots els dimecres fins el 27 d’agost, a les 22:30 (inclòs el dimecres de Santes!!!).

Una excusa com una altra per a trobar-se amb els companys, gaudir de la possibilitat de prendre un tonificant i relaxant bany seminocturn, a l’hora que l’aigua està més bona, i sotmetre’s a una sessió de risoteràpia, promoguda pel monologuista o per les conyes grupals que sempre se’n deriven.

Poca broma.

Calculem que la setmana passada amb Juan y Punto, hi havia més de 1.000 persones.

Avui també deu d’hi do, tot i que la Carolina Noriega ens ha fet més pena que gràcia.

Terrible!

(per unanimitat absoluta)

Monòlegs al Diablo Tun Tum
Platja de Mataró

18 de Juny - Juanjo Albiñana

25 de Juny - Manu Badenes www.manubadenes.com

2 de Juliol - Juan y Punto www.juanypunto.com

9 Juliol - Carolina Noriega www.carolinanoriega.com

16 Juliol - Ángel Rielo www.angelrielo.com

23 Juliol - Dani Rovira www.rovishow.com

30 Juliol - Alex Clavero

6 Agosto - Chuki

13 Agost - Carlos Ramos www.eljovencarlos.com

20 Agost - Juan Luís Hurtado

27 Agost – Tomás Brolin



http://diablotuntum.blogspot.com
www.diablotuntum.com

Dies blaus, dies grisos

________________________________________________

Hace ya unos años leí, por recomendación de mi querida hermanita Mariona, un libro titulado “Dies blaus, dies grisos” (Días azules, días grises), de Monika Feth.

El libro narra la historia de un matrimonio con dos hijas que decide acoger en su hogar a su anciana madre, a pesar de las incomodidades que ello pueda conllevar.

Dado que ellos trabajan y pasan gran parte del día fuera de la casa, la abuela se hace cargo de las tareas propias del hogar, y entre ella y una de las niñas se establece una tierna, estrecha y bonita relación.

De repente un día la anciana desaparece y no es hasta al cabo de muchas horas que la encuentran (si no recuerdo mal) en una estación de autobuses, asustada y desorientada.

La abuelita en cuestión llevaba ya un tiempo haciendo cosas extrañas pero la familia no desea darle demasiada importancia, achacándolo a su edad cuando, en realidad, lo que le sucede es que está enferma de Alzheimer.

La niña no entiende qué le ocurre a su abuelita, ni puede comprender que su heroína se haya vuelto “tonta” de repente.

La abuela intenta explicarle lo que le pasa de manera sencilla y comprensible y, de forma metafórica, le dice que a partir de aquel momento habrá días azules y buenos, y días grises y malos.

Para controlar un poco la situación, juntas deciden pintar con estos dos colores los días en un calendario, según vayan sucediéndose, para cada cierto tiempo hacer balance.

Un libro entrañable que merece la pena ser leído y que puede ayudarnos a comprender un poco más la realidad de muchos de los que nos rodean y que, tal vez algún día, pueda ser la nuestra.

Aunque nunca he llegado a hacerlo, recuerdo que cuando terminé el libro pensé en que era una buena idea eso de pintar de colores los días de un calendario en función de cómo los hayas vivido.

Si tuviese que pintar de un color mi día de hoy, éste no sería ni azul ni gris, sino más bien marengo oscuro.

Pero eso sólo lo borraría de mi hipotético calendario, no de mi vida.

Una terrible pesadilla nocturna, de esas que te dejan el cuerpo y la mente mal para todo el día (y para cada vez que te acuerdes de ella, por más tiempo que pase), y un despertar con migraña de caballo (que no ha desaparecido ni con una sobredosis de ibuprofeno sino hasta que el cielo ha reventado), no son la mejor manera de recibir a un nuevo día… Y encima tener que levantarte e ir al trabajo, donde sabes que 3 asuntos ligeramente problemáticos te están esperando encima de la mesa…

Deberíamos poseer la facultad de poder programar nuestros sueños.
Para cosas feas ya están los telediarios y la oficina…

Exposició "Fusió d’Arts", d’Eva Cunill

_________________________________________________

Eva Cunill és una artista visual, creadora d’art contemporani d’àmbit multidisciplinari. Treballa la pintura, la fotografia, el vídeo, les instal·lacions, les performances i els happenings.

En el marc dels actes del 8 de març, Dia de la Dona, a Manlleu s’ha programat l’exposició "Fusió d’Arts", que es pot veure a la Sala d’exposicions de Can Puget (Baixada de la Fidela, 1-3) del 8 al 30 de març, els divendres i dissabtes, de 6 a 8 del vespre; i diumenges, de 12 a 2 del migdia i de 6 a 8 del vespre.

La inauguració es va fer divendres dia 7 de març, a les 8 del vespre. Una performance de dansa contemporània a càrrec de Cristina Piferrer va cloure l’acte.

A "Fusió d’Arts", l’artista Eva Cunill ha unificat la pintura, la música, l’escriptura, el vídeo, i també hi ha incorporat la dansa contemporània en el dia de la seva presentació.

Una instal·lació absolutament espaial-temporal, on l’artista provoca la pintura perquè es traslladi per ella mateixa en l’espai i el temps.

A la sèrie Escriptures, l’art pictòric s’uneix amb l’art de l’escriptura per expressar amb paraules il·legibles, aquelles emocions i sentiments que tenim retinguts al nostre interior i que criden per sortir. Escriptures on el gest i la forma expressen tot el que volen dir.
El format pictòric és una eina per tal de treure’ls a l’exterior.

L’exposició s’amplia amb la sèrie Art Blues Pictòric.
Un conjunt d’obres creat expressament per al Segon Festival de Blues de Vic, que el col·lectiu musical Fressa va organitzar al Casino al mes de desembre de l’any passat, on es va exposar.

En aquest cas l’artista ha volgut endinsar-se a l’interior més profund del blues, indagant en els seus orígens i en el contingut emocional expressat en el so de la veu, el ritme i els sons dels instruments habituals, fusionats amb continguts compositius com són l’estructura de dotze compassos de 4/4 sota el patró de Crida i Resposta o el ritme del blues parlat; tots ells d’una forta càrrega emocional.

El recorregut acaba amb dues videoinstal·lacions que, de forma simbòlica, lliguen amb cordes totes les arts fusionades i relacionades a l’exposició amb un discurs d’estira i afluixa que és, a la fi, la mare de totes les relacions.

So de cordes de guitarra tocant blues 2 - Sintetic sobre tela - 140 x 40cm


Ritme de bateria 1 - Mixta sobre tela - 140 x 40cm


Ritme de bateria 2 - Mixta sobre tela - 140 x 40cm


Inici i deslliurament II - Mixta sobre tela - 80 x 80cm


No es pot escriure-ho tot - Mixta sobre tela - 80 x 80cm




http://evacunill.blogspot.es

Gabino s’escriu amb B de Brutal

_________________________________________________

El dissabte vaig anar al teatre Cirvianum, de Torelló, a veure “Una noche con Gabino”, d’en Gabino Diego, i vaig sortir amb tan bon karma que encara és ara que, quan hi penso, no puc evitar que els meus llavis dibuixin un somriure.

Que gran que és aquest home!

Ha plogut molt des de que sens va presentar amb 17 anys com un adolescent ingenu, empanat i insegur a “Las bicicletas son para el verano”... Les crítiques van ser tan sagnants que al pobre noi li van costar una depressió.

Tot i que encara sembla un adolescent, ara ja en té 41 camí dels 42.
Renoi, com passa el temps!

“Una noche con Gabino” es un repàs a la història de la seva vida, de les seves vivències i dels seus somnis, sempre des de la senzillesa, l’autocrítica i en clau d’humor, i amb el permanent missatge de que en aquesta vida res és impossible.

Un monòleg de gairebé hora i mitja on, ell i només ell, omple l’escenari amb la seva persona i a estones acompanyat de la seva guitarra i la seva increïble veu. Sí, sí, el noi toca la guitarra i canta i no ho fa gens malament. Suposo que per això, no en va, es va començar a guanyar la vida tocant al Metro de Madrid... :)

Durant l’espectacle dona vida pròpia, amb veu i gestos, als personatges que esmenta, tant és que sigui la seva avia, com en Santiago Segura, el rei Juan Carlos, en Fernando Fernán Gómez (genial!), en Jorge Sanz, la Maribel Verdú o la Penélope Cruz, i més.

Molts van ser els que el van criticar, els que no van apostar per ell, els que no li auguraven un futur com artista... Molts que s’han quedat enrere perquè ell, malgrat els mals pronòstics, sempre ha anat endavant.

Porta 4 anys fent aquesta representació per tot el país i fins i tot a Miami... Això ha de voler dir alguna cosa, no?

Molt recomanable.

Si teniu l’oportunitat de gaudir-lo, no us el deixeu perdre.

... la maceta que me regalaste
ya no la riego porque
quiero olvidarte...

Traducir al castellano/español

Las 7 Artes: Seres tocados con el don de la sensibilidad

____________________________________________________

Seres tocados con el don de la sensibilidad,
capaces de transformar íntimas e insondables emociones propias
en trascendentes sonidos para estremecimiento ajeno.

De hilar con palabras profundos sentimientos que humedecen miradas, convirtiéndolas en espejos en los que reflejarse; en lagos en los que desear ahogarse.

De dibujar con luz captando el momento preciso,
materializando estampas con las que avivar olvidados instantes que el tiempo adormece en la estepa del recuerdo.

De tejer con hilarantes o lóbregos colores un inverosímil mundo reflexivo en el que redimirnos de la adversidad, o relegarnos al más sombrío de los pozos.

De hilvanar en silencio sueños de curvas imposibles con cristales tornasolados y fríos pedernales de sabor dulce y sugerente aroma de vainilla.

De esbozar en el aire siluetas de mágicas hadas livianas y vaporosas
cual humo de llamas a merced del tibio aliento de un suspiro.

De deshojar pacientes rudas rocas con firmes y decididas manos
llevadas por el afán de rescatar la pasión que se encierra en su corazón.

De entrelazar drama y comedia como alianzas inseparables
para subsistencia de ambas… Para subsistencia de todos.




Las 7 Artes: Pintura, escultura, arquitectura, literatura, música, danza/teatro y fotografía/cine.

Xes, 01/2008

Iñaki Urrutia a La Negra Flor

__________________________________________________

Ahir a la nit a La Negra Flor (Mataró) es va encetar el cicle de monòlegs que s’han programat per aquesta tardor, i l’iñaki Urrutia va ser l’encarregat de fer de conillet d’indies.

Kuliflò&Xes, amb family i amics, vam poder gaudir de la companyia d’aquest humorista que, fora de l’escenari, em va semblar un home molt senzill, humil, i jo diria que fins i tot trist i solitari.

I és que fer riure no és feina fàcil. Però ell ho va aconseguir i com! Sobretot amb el monòleg en el que parla de les festes d’Alborge, el seu poble aragonès i de la seva avia.
La Maria (la meva germana) i jo ens moriem per què realment el que explicava és el mateix que succeeix al poble dels nostres avis: Samper de Calanda, a Terol, a escassos kilòmetres d’Alborge per cert.

«Y cuando llegas te dicen: “Pero... ¿ya has llegao?”...
Y tú dices... “No... soy un holograma”...»

A la segona part l’Iñaki ens va deleitar amb un nou monòleg referent al sexe...

Tot i que, cosa inhabitual, ahir es cobrava 3,00€ per entrar i ja s’havia avisat de que es respectaria la capacitat de l’aforament, es a dir, que si arribava a omplir-se, qui no estigués a dins... es quedaria a fora, la sala es va omplir.
El que no sabem és que va passar al carrer per què vam ser els primers de la cua...

Al descans, el pobre Iñaki era allà sol a un racó, amb un senyor que l’acompanyava i ningú més. La Mire i Kuliflò&Xes vam acudir a auxiliar-lo de la seva solitud i ens vam acostar per saludar-lo... El senyor que l’acompanyava es va oferir a fer-nos unes fotos pel record i l’Iñaki ens va donar l’adreça del seu web per a que li féssim arribar... Va estar molt divertit! :)

Resum de la nit:

Les properes actuacions programades a LNF son:

12/10 Luismi (Paramount Comedy – Los irrepetibles de Amstel)
19/10 Juan Solo (Paramount Comedy – Nst)
26/10 Dani Rovira (Paramount Comedy – Cómic revelación 2007)


La Negra Flor

Polg. Pla d'en Boet
C/ Pau Iglesias, 48-50
MATARO (BCN)

info@lanegraflor.com

www.lanegraflor.com

Qui és l'Iñaki Urrutia?
(extret de la web de la Paramount Comedy

http://www.paramountcomedy.es/pc.es/nuevoscamicos/article.jhtml?id=50132997)


Después de ser finalista en un afamado concurso de monólogos, este catalano-vasco-aragonés pensó que todo sería fama y riqueza. Nada más lejos de la realidad, ya que a partir de entonces empezó a actuar en los peores sitios de su Barcelona natal, donde conseguía que el público le insultase durante 45 minutos.
Decidió trasladarse a Madrid para así llegar a un público más amplio y poder ser insultado por más gente a la vez (dice que le gusta repartirse).
Después de muchas actuaciones a lo largo de toda la geografía y de algunas apariciones televisivas esporádicas ha conseguido ser reconocido por el portero de su casa que ya le deja entrar sin preguntarle "Dónde va?".
A pesar de todo, ha grabado varios monólogos para Paramount Comedy, donde también ha colaborado en Noche Sin Tregua. Y si bien no ha cumplido su sueño infantil de convertirse en bombero-torero, sí ha conseguido ser uno de los mejores cómicos del país.
Y no es que lo diga él, es que lo dice su madre... y si una madre lo dice: ¡será verdad!


Blog d’Iñaki Urrutia http://blogs.paramountcomedy.es/urrutia
La seva web http://www.iurrutia.com