Quatre dotzenes

________________________________________________________

“Qui dia passa, any empeny” diu la dita popular, i ja en son 48.
4 dotzenes d’anys empenyent dia rere l’altre, fins a ves a saber quan.

Dies blaus, taronges, grisos, grocs, negres, vermells, verds... Dies de tots colors.
Dies amb degradats, perquè no sempre acaben amb el color que comencen.
Dies texturats, rugosos, plisats, arrugats, estucats, rebregats, gravats...
Dies planers, dies ziga-zaga, dies completament anodins...
Dies què, extrapolant-los a vehicles en moviment, podríem titllar-los de: Dies Dragon Khan, dies Vespino, dies AVE, dies patí de platja, dies Concorde, dies TRAM, dies Ryanair i, com no, dies RENFE.

Dies en que et lleves amb ganes de menjar-te el món i que el què t’acabes menjant només son mocs i marrons, propis i/o aliens.
I a la inversa, és clar.
Dies en que et lleves perquè no en tens més remei i que, quan a la nit en allitar-te en fas balanç, te n’adones del desastre que hauria suposat no haver-ho fet.

Perquè la vida és això: Un continu concurs en el que has d’anar triant, d’entre moltes i sense massa pistes, la porta que has d’obrir o la capsa que has de destapar per a poder passar a la següent pantalla, igualet que en un vídeo-joc.

Si encertes en la tria, la barra de nivell de supervivència es va omplint.
Si no fas una bona tria, l’has ben cagat. El nivell de la barra disminueix i només et cal mantenir l’esperança de trobar pel camí una farmaciola, una poma o un beuratge que t’ajudi a sobreviure uns instants, lo just per a continuar endavant fins a trobar la propera col·lecció de portes i capses... I tornar-te-la a jugar!

I bé doncs... Quin remei... A diari continuaré donant gràcies a la vida i lluitant fins a que aparegui el Game Over!

Gràcies per ser-hi ;)

El pastís que m'ha fet la meva germaneta i que estava boníssim!
Moltes gràcies Tata!!!