Bienvenidos/as!

Bienvenidos/as!
Porque escoger es un derecho... o por lo menos debería serlo

dijous, 30 d’agost del 2007

El cementerio de los sueños imposibles

__________________________________________________








En el parque de las promesas rotas
hallé escondida una puerta:
la del cementerio de los sueños imposibles.

Quise errar entre sus tumbas,
ebria de mis recuerdos,
preguntándome porqué un día
no supe congelar el fuego,
reprochándome por no ser jamás
capaz de prender el hielo.

Embriagada… aturdida,
derrotada… impotente,
caí rindiendo mi cuerpo
a una fría losa inerte.

No sé el tiempo que pasó,
ni lo que sucedió entretanto.
Quizás fueron horas… semanas,
meses… tal vez años inconsciente.

Cuando una tibia llovizna me despertó
cayendo de un límpido cielo,
sentí desconsuelo y vacío,
tristeza y abatimiento,
y un repique acompasado
presagiando sufrimiento.

Quise sobreponerme,
para entender y comprender.
Abrí los ojos a la luz
y mi dolor fue creciente.

No eran lluvia ni badajos,
las que quebraron mi sueño.
No había nubes ni campanas,
ni rocío, ni carillones,
sólo amargas lágrimas manando
de un querubín resignado
que a golpe de escoplo y martillo
cincelaba con desaliento
tu nombre en el mármol frío .

Y allí te dejé…



dimarts, 28 d’agost del 2007

La rutina ja és aquí...


___________________________________________________


Mataró, avui a les 19:48



Quan ell davalla,
jo davallo i badallo.
Comiats...

La rutina ja és aquí...


Bona nit!


diumenge, 26 d’agost del 2007

Depressió “post-vacacional”

___________________________________________________







Cada any em costa més tornar a la feina després de les vacances.
No sé si deu ser cosa de l’edat o de la desmotivació que m’ha reportat amb el pas dels anys el tipus de feina que hem toca fer, el sector en el que treballo, l’empresa on ho faig o les persones amb les que he de tractar.

Tal vegada deu ser tot plegat, no ho sé. Em costa tirar del carro, i ni els cursos especialitzats, ni les “sessions de teràpia empresarial” fa temps que em serveixen de massa. Viure amb la sensació de que no ets a l’alçada de les expectatives, resulta sobrerament angoixant. Anar cada dia a la feina com el que va al camp de batalla, també.

Però he de treballar en alguna cosa per poder subsistir, per poder pagar una hipoteca per què... en algun lloc he de viure, i he de menjar, i pagar impostos... i poca cosa més, per què el sou no és de goma, tot i que de vegades, amb els miracles que s’ha de fer, ho ha de semblar.

I demà tornar a la rutina de les caravanes per entrar a Barcelona, a l’estrès que provoca la intolerància de determinades persones, a la pressió psicològica de molts gerents garrulillos i prepotents o “encargadillos” més garrulillos i més prepotents encara que els seus gerents, amb els que he de bregar, i en pocs dies començar un curs que em tindrà esclavitzada fins Nadal...

Però bé, per sort, tot no és dolent, i tinc companys que s’encarreguen de treure ferro a l’assumpte (molt escaient lo de “treure ferro” tenint en compte que som del sector del metall) i que son capaços de convertir llàgrimes en somriures, convertint-se en la única cosa per la que paga la pena continuar lluitant.

De vegades em pregunto per què Deu no em va il·luminar cridant-me a files i no em vaig fer monja en un monestir de Àvila per estar tot el dia en actitud contemplativa, pregant, confessant pecats enormes per a que les penitències siguin més enormes encara i fent “Yemas de Santa Teresa”...





dissabte, 25 d’agost del 2007

Més que llibres – El retorn

___________________________________________________





Ja soc aquí!


Mai he pretès dur una exemplar “vida de llibre”. En tinc prou en escriure el llibre de la meva vida amb cada un dels meus actes, molts d’ells equivocats, però per sobre de tot lliures i assumits, i per davant de tot, personals i conseqüents.

Els llibres, les lletres en general, son part molt important a la meva vida.
Hi haurà qui potser fins i tot consideri que massa, però ells, els llibres i les lletres, son els meus millors amics.
Son una mica com el mar: sempre saps on trobar-los quan els necessites... No tenen mai l’agenda a vessar, no entenen de rellotges, ni de calendaris, es deixen estimar, et desperten sentiments que potser no coneixies o que potser no recordaves, sempre t’expliquen la mateixa versió dels fets per què el contingut no es distorsiona amb el pas del temps. Et fan companyia en la malaltia, en les nits d’insomni, et distreuen de problemes, t’ajuden a evadir-te de la crua realitat, a asserenar-te, a trobar-te o a retrobar-te, a conèixer-te... Et conviden a visitar i a revisitar llocs, a veure’ls amb uns altres ulls, des d’una altra perspectiva, a descobrir coses en les que mai havies aturat la teva mirada, t’expliquen el per què son allà o no... T’emocionen, t’ensenyen a somniar, i per què no, també a estimar.

“L’Ombra del Vent”, d’en Carlos Ruíz Zafón, em va fer anar a tombs des de la Plaça Reial, passant per l’Arc del Teatre, fins a l’Avinguda del Tibidabo, per tal de veure amb els meus propis ulls tot allò que havien vist els d’en Julián Carax.





“Marina”, del mateix autor, em va dur a voler conèixer determinats punts del barceloní barri de Sarrià, inclòs el seu cementiri, ofegat, gairebé ocult, entre vivendes d’alt standing.

“La Clau Gaudí” de l’Andreu Carranza i l’Esteban Martín, va fer que trepitgés La Sagrada Familia 22 anys després d’haver-ho fet per primera i darrera vegada.
Però no només això, m’ha fet estimar l’Antoni Gaudí, admirar el seu enginy i tornar a llocs que feia tants o més anys que no visitava, com el Parc Güell o el Palau Güell, i que ara em miri la Casa Batlló i la Casa Milà amb enteniment i carinyo. (I tornar a la Plaça Reial per a fixar-me en els fanals!)




“La Catedral del Mar”, d’en Ildefonso Falcones, em va tenir tota una tarda de principi d’estiu caminant per Ciutat Vella amb ulls medievals, però sobretot em va fer contemplar la basílica de Santa Maria del Mar com mai ho havia fet abans. Pràcticament estirada en un dels bancs del darrera, vaig estar estona contemplant les columnes, les voltes i els escuts del sostre. Tancant els ulls gairebé podia veure com alçaven la clau o com els bastaixos carretejaven pedres a les seves esquenes per alçar la construcció de la catedral del poble.




Doncs bé... el darrer llibre que he llegit, “El Pont dels Jueus”, d’en Martí Gironell, ha estat qui ha decidit el destí de les meves mini-vacances.

La trama del llibre es desenvolupa en els anys que va durar la construcció del pont fortificat de la vila de Besalú, a La Garrotxa (Girona). Una història de convivència entre jueus i cristians, de costums, d’enveges, de venjances, de poder eclesiàstic, de “voler es poder” i també de demostrar-nos que en el terreny de l’amor no hi ha fronteres.

Besalú ha estat on he fruit de passejar pels seus carrers, pel llit del Fluvià (donada l’escassesa d’aigua), i on se m’ha encongit el cor cada cop que he estat capaç d’identificar alguna cosa.




Imagino que al Martí, ara membre dels serveis informatius de TV3 però que durant la seva adolescència va treballar fent de guia als visitants de la vila, se li desbocava l’imaginació cada cop que creuava el pont o visitava el miqvé (banys jueus), i no ha respirat fins a vomitar la història.

El llibre esta sent bastant criticat per alguns detalls tals com el comportament de la noia jueva, el fet de que els camperols disposin de sucre per a la seva alimentació, o la dada d’anomenar el 15 de Maig com a festivitat de Sant Isidre, cent anys abans que el canonitzessin...

Particularment no penso que sigui un llibre imprescindible, però esta força bé. A mi ha aconseguit atrapar-me i se m‘ha fet curt. Continuo creient que, amb errades cronològiques o dietètiques, les 285 pàgines podrien haver donat bastant més de sí.
Però no soc jo qui ha escrit el llibre sinó ell...

Això sí, en un país on acostumem a rebutjar lo propi en benefici de lo aliè, em sembla admirable el recolzament que el Martí Gironell està reben per part dels seus conciutadans. Esta clar que l’èxit del llibre els beneficia a tots i tots son part interessada, però el fet de que el llibre es pugui adquirir en molts dels establiments de la vila, i fins i tot hi tinguin un petit globus aeroestàtic a l’entrada del famós pont fent-ne publicitat, diu molt a favor de l’orgull del seu poble.



Bé, us deixo... Vaig a començar “España y la Antártida” d’en Juan Batista González… ;)






dimecres, 22 d’agost del 2007

Tancat per vacances


___________________________________________________







Desaparèixer... mmmmmmm!

Necessito perdre'm per alguna muntanya, respirar aire fresc, diferent, aïllar-me, allunyar-me de tot i tothom (i si pogués, fins i tot de mi).


Merceneta, t'estimo... t'ho he dit mai?

Amparito, preciosa, cuidat. Prometo respondre i posar-me al dia així que em trobi.

Kuli... que et puc dir que no sàpigues?

Tata... que ja saps que soc molt rareta. No m'ho tinguis en compte. Jo també t'estimo però, no tothom és capaç d'expressar els sentiments com tu.

JJ... unos que vienen y otros que se van... la vida sigue igual (o peor). Nos vemos!

Ice... Isma... que ya mismo tamos ahí (joe... que mal!).

Alvin... ande andarás? Ande estés: un muerdo.

Jon... recordat de tornar (i de contestar els correus :))

Felipe... NO, no pots venir. Desfés la maleta :)

Natx... has escrit al blog!!! Confio en que els teus propòsits "de cara al curs vinent" siguin tan ferms com tu. Petó.

Mama... ja sé que no llegeixes el meu blog però... més que res és per deixar constància. Que sí, que no marxo a Filipines, que et trucaré cada dia (per variar). Cuida al papa i no t'aprofitis de que ara ell te piles i tu no.

Nacho Royo (o Cacho Pollo, tant és)... Gracias por alegrarme el final de mis vacaciones y el resto de mis días. Si hay un hombre de palabra y con OO sobre la faz de la tierra, ese eres tú. HDS forever!*


I bé, marxo, no tan lluny com m'agradaria ni sense bitllet de tornada, així que... que ningú pateixi. Tornaré! (tret de que trobi un vell "casadero" milionari amb alguna cardiopatia severa en fase terminal, disposat a jubilar-me, ja ja ja).


Fins aviat!


I recordeu: dilluns dia 27 a les 00:30 tots a contemplar Marte per què... No és per ser "ave de mal agüero" però al 2287 cap de nosaltres serem aquí.


PD - Aaaah!!! ¿Que no sabeu qui és en Nacho Royo???... A la vuelta os lo cuento ;). Será tenso y extenso, aviso, pero emocionante. Sniff!





dimarts, 21 d’agost del 2007

No és el mateix...

___________________________________________________







Somiar que fer volar coloms
Planejar que parlar per no callar
Reflexionar que especular
Explorar que divagar
Abraçar que asfixiar
Proposar que imposar
Observar que xafardejar
Deixar fer que ignorar
Sentir que escoltar
Advertir que amenaçar
Enamorar-se que enconyar-se
Perseverar que somiar truites
Lluitar que fer foc d’encenalls
Aconsellar que donar peixet
Comentar que fer safareig
Encoratjar que donar sabó
Tenir empenta que ser agosarat
Autocrítica que autocompassió
Humilitat que victimisme
Dignitat que orgull
Fermesa que duresa
Entrega que subordinació
Estimació que submissió
Justícia que venjança
Amistat que aprofitament
Debatre que fer un castell d’un gra de sorra
Preocupar-se que controlar
Compartir que donar almoina
Ser previsor que ser pessimista
Ser cautelós que ser calculador
Ser discret que ser desinteressat
Ser constant que ser torracollons
Ser meticulós que ser perepunyetes
Ser objectiu que ser adulador
Ser prudent que ser distant
Ser honest que ser babau
Ser senzill que ser ingenu
Ser bona persona que ser gilipolles
Ser rebel que ser-ho amb causa
Ser el que volem ser que ser el que som








diumenge, 19 d’agost del 2007

Y dos días después…



__________________________________________________






«-Adiós -le dijo.

-Adiós -dijo el zorro- He aquí mi secreto, que no puede ser más simple: Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.

-Lo esencial es invisible para los ojos - Y el Principito lo repitió a fin de no olvidarlo mientras emprendía el viaje de vuelta a casa


Fragmento del capítulo XXI de “Le Petit Prince” (1943)
Antoine de Saint-Exupéry (Lyon, 29 de junio de 1900 - † Sur de Francia, 31 de julio de 1944)

*** *** *** *** ***



Y yo feliz por lo inusual de la situación.

Feliz por haber sido sorpresivamente descubierta por un zorrito curioso aunque vacilante, una noche de agosto, noche mágica de lluvia de estrellas, recordándome que, a pesar de mis deseos, lo esencial es invisible para los ojos y no se conoce bien más que con el corazón.

Me sentí “Principito” antes de percatarme de cuan egoísta soy porque, repasando mentalmente mi lista de deseos, yo era la beneficiaria de todos ellos.
Y aunque algo inquieta por la visita, que hacía como que se iba pero volvía y no dejaba de observarme, quise enmendarme, e improvisada y humildemente añadí, con el corazón y una sonrisa, un deseo a mi lista; un deseo ajeno.

Pero en unos segundos mi sonrisa se desvaneció a la par que mi corazón daba un vuelco porque de repente, dos estrellas decidieron morir a la vez y eso tampoco creo que sea algo que suceda muy a menudo, así que decidí despertar a mi sobrina Núria que me acompañaba en la observación y decirle que era hora de volver a casa.

El zorrito nos acompañó hasta que, montadas en el coche, le enfoqué con los faros para convencerme de que no era una alucinación. Sin prisas, sin carreras, el zorrito de dirigió a unos matorrales cercanos pero, antes de internarse en su espesura, se volvió hacia nosotras y nos miró como diciéndonos:

“Recordad: Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos”.

Y desapareció.





Las Perseidas - Lluvia de estrellas

____________________________________________________



Mataró (El Maresme - Barcelona) 12/08/2007



El pasado domingo día 12 era la noche clave para la observación de la lluvia de estrellas de verano, ese fenómeno popularmente conocido como Lágrimas de San Lorenzo.
Este año tenía el atractivo añadido de que la Luna estaba en fase de Luna nueva, por lo que la oscuridad que facilitaría la observación estaba asegurada.

Mi sobrina Núria y yo, teníamos pensado ir al Turó de l’Home, la cima más alta del macizo del Montseny (Barcelona) o a la explanada del Santuari de El Corredor (Parc Natural Montnegre-El Corredor), pero la climatología no acompañó y decidimos posponerlo un par de días.

Como dice la sabiduría popular: No hay mal que por bien no venga… No pudimos deleitarnos con las estrellas en la montaña pero, sí con una magnífica tormenta acompañada de rayos tan espectaculares como los de la foto, sentadas a cubierto sobre la cama de mi dormitorio.

Para redondear la noche nos pusimos una peli: “Al final de la escalera”.

Genial!




dimarts, 7 d’agost del 2007

«Preferiria no fer-ho», Bartleby, l'escrivent


___________________________________________________



......



«És ben cert, i també terrible, que fins a un cert punt, la idea o la visió de la misèria atrauen els nostres millors sentiments; però en segons quins casos, més enllà d’aquest punt ja no es pas així. S’erra qui afirmi que això es deu invariablement a l’egoisme inherent al cor humà. Prové més aviat d’una certa desesperança de posar remei a un mal excessiu i orgànic.

Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l’ànima que se’n desprengui.

El que vaig veure aquell matí em persuadí que l’escrivent era víctima d’un trastorn innat i incurable.

Jo podia fer almoina al seu cos, però no era el cos que l’adoloria; era l’ànima la que patia, i a l’ànima jo no podia abastar-la. »


Fragment de “Bartleby, l’escrivent” (1856)
Herman Melville (New York 1819 – † 1891)
ISBN: 84-8437-710-5
Edicions Proa 1999