Més que llibres – El retorn

___________________________________________________

Ja soc aquí!

Mai he pretès dur una exemplar “vida de llibre”. En tinc prou en escriure el llibre de la meva vida amb cada un dels meus actes, molts d’ells equivocats, però per sobre de tot lliures i assumits, i per davant de tot, personals i conseqüents.

Els llibres, les lletres en general, son part molt important a la meva vida.
Hi haurà qui potser fins i tot consideri que massa, però ells, els llibres i les lletres, son els meus millors amics.
Son una mica com el mar: sempre saps on trobar-los quan els necessites... No tenen mai l’agenda a vessar, no entenen de rellotges, ni de calendaris, es deixen estimar, et desperten sentiments que potser no coneixies o que potser no recordaves, sempre t’expliquen la mateixa versió dels fets per què el contingut no es distorsiona amb el pas del temps. Et fan companyia en la malaltia, en les nits d’insomni, et distreuen de problemes, t’ajuden a evadir-te de la crua realitat, a asserenar-te, a trobar-te o a retrobar-te, a conèixer-te... Et conviden a visitar i a revisitar llocs, a veure’ls amb uns altres ulls, des d’una altra perspectiva, a descobrir coses en les que mai havies aturat la teva mirada, t’expliquen el per què son allà o no... T’emocionen, t’ensenyen a somniar, i per què no, també a estimar.

“L’Ombra del Vent”, d’en Carlos Ruíz Zafón, em va fer anar a tombs des de la Plaça Reial, passant per l’Arc del Teatre, fins a l’Avinguda del Tibidabo, per tal de veure amb els meus propis ulls tot allò que havien vist els d’en Julián Carax.

“Marina”, del mateix autor, em va dur a voler conèixer determinats punts del barceloní barri de Sarrià, inclòs el seu cementiri, ofegat, gairebé ocult, entre vivendes d’alt standing.

“La Clau Gaudí” de l’Andreu Carranza i l’Esteban Martín, va fer que trepitgés La Sagrada Familia 22 anys després d’haver-ho fet per primera i darrera vegada.
Però no només això, m’ha fet estimar l’Antoni Gaudí, admirar el seu enginy i tornar a llocs que feia tants o més anys que no visitava, com el Parc Güell o el Palau Güell, i que ara em miri la Casa Batlló i la Casa Milà amb enteniment i carinyo. (I tornar a la Plaça Reial per a fixar-me en els fanals!)

“La Catedral del Mar”, d’en Ildefonso Falcones, em va tenir tota una tarda de principi d’estiu caminant per Ciutat Vella amb ulls medievals, però sobretot em va fer contemplar la basílica de Santa Maria del Mar com mai ho havia fet abans. Pràcticament estirada en un dels bancs del darrera, vaig estar estona contemplant les columnes, les voltes i els escuts del sostre. Tancant els ulls gairebé podia veure com alçaven la clau o com els bastaixos carretejaven pedres a les seves esquenes per alçar la construcció de la catedral del poble.

Doncs bé... el darrer llibre que he llegit, “El Pont dels Jueus”, d’en Martí Gironell, ha estat qui ha decidit el destí de les meves mini-vacances.

La trama del llibre es desenvolupa en els anys que va durar la construcció del pont fortificat de la vila de Besalú, a La Garrotxa (Girona). Una història de convivència entre jueus i cristians, de costums, d’enveges, de venjances, de poder eclesiàstic, de “voler es poder” i també de demostrar-nos que en el terreny de l’amor no hi ha fronteres.

Besalú ha estat on he fruit de passejar pels seus carrers, pel llit del Fluvià (donada l’escassesa d’aigua), i on se m’ha encongit el cor cada cop que he estat capaç d’identificar alguna cosa.

Imagino que al Martí, ara membre dels serveis informatius de TV3 però que durant la seva adolescència va treballar fent de guia als visitants de la vila, se li desbocava l’imaginació cada cop que creuava el pont o visitava el miqvé (banys jueus), i no ha respirat fins a vomitar la història.

El llibre esta sent bastant criticat per alguns detalls tals com el comportament de la noia jueva, el fet de que els camperols disposin de sucre per a la seva alimentació, o la dada d’anomenar el 15 de Maig com a festivitat de Sant Isidre, cent anys abans que el canonitzessin...

Particularment no penso que sigui un llibre imprescindible, però esta força bé. A mi ha aconseguit atrapar-me i se m‘ha fet curt. Continuo creient que, amb errades cronològiques o dietètiques, les 285 pàgines podrien haver donat bastant més de sí.
Però no soc jo qui ha escrit el llibre sinó ell...

Això sí, en un país on acostumem a rebutjar lo propi en benefici de lo aliè, em sembla admirable el recolzament que el Martí Gironell està reben per part dels seus conciutadans. Esta clar que l’èxit del llibre els beneficia a tots i tots son part interessada, però el fet de que el llibre es pugui adquirir en molts dels establiments de la vila, i fins i tot hi tinguin un petit globus aeroestàtic a l’entrada del famós pont fent-ne publicitat, diu molt a favor de l’orgull del seu poble.

Bé, us deixo... Vaig a començar “España y la Antártida” d’en Juan Batista González… ;)