________________________________________________
Aquest cap de setmana passat, juntament amb una colla d'amics, vam celebrar la nostra II Jam Literària.
Som una colla d'apassionats de la lectura que també ens agrada, de tant en tant, posar-nos la pell d'escriptor/ora i, per una nit, substituïr la prosa dels entesos per la nostra.
La temàtica del meu relat (puc jurar que per casualitats de la vida) tractava de l'Alzheimer. Aprofito que avui és el seu dia mundial per a penjar-lo aquí.
Que el gaudiu (... o no).
Gràcies!
Episodi Crític
Cada matí em desperto amb l’albada i a voltes no sé on sóc.
No em cal despertador perquè ja fa anys que vaig deixar les obligacions enrere.
De tota manera, tampoc recordo com funciona. És massa modern. Ja li ho vaig dir a en Bernat quan me’l va regalar. Jo volia un de corda, dels de tota la vida. D’aquells que trenquen el silenci de la nit amb el seu tic-tac, o toc-toc, o cloc-cloc, com si fos el bategar del cor del temps... Però, sembla ser que ja no es porten. Que ja no son moda. Que el seu compàs és molestós, i que la gent d’ara prefereix no escoltar la fressa del pas del temps, com si ignorant la seva remor, el temps s’aturés o minvés el pas.
Des que l’home fou capaç de mesurar el temps, les hores, els minuts i els segons no han variat en absolut. Deu ser l’única cosa a la que no afecta ni l’Ibex, ni l’Euribor, ni a quant es cotitza el Ien japonès. Un segon és una mateixa fracció aquí que a Sebastòpol o a Pernambuc, ara mateix o en el temps que Grecs i Troians s’escorxaven sense contemplacions.
Un segon, un instant, el temps just per a canviar una o moltes vides o destruir-ne moltes més. Aiiiisss... Si els segons es poguessin recuperar... Però no. Quan ha passat, ja ha passat, i la història es continua escrivint mentre nosaltres vivim en temps de descompte. Cada segon que desaprofitem és una oportunitat perduda. Temps del que no en tornarem a disposar, del que no en tornarem a gaudir. Cada segon que mor és un segon menys per a la nostra mort.
I em desperto a l’albada i de vegades no sé on sóc.
Miro al meu voltant i em costa reconèixer el que m’envolta.
L’oratge fa volar unes horribles cortines de flors blavoses que pengen davant la finestra.
Quin mal gust qui les ha triades.
Potser fa anys que son aquí. Potser fins i tot les vaig triar jo mateixa. Però no ho recordo.
Em llevo i vaig a la cambra de bany.
No hi ha paper higiènic al porta-rotlles. Cerco per l’armari i trobo que només en queda un. Vaig a anotar-ho a la llista que penja de la porta de la nevera abans no se m’oblidi. Tampoc se m’hauria d’oblidar agafar la llista quan baixi al carrer per anar a comprar. Però això no puc escriure-ho a la llista. No tindria sentit, si és que alguna cosa en té. Se m’acut que potser si deixo la llista juntament amb la bossa i el moneder, serà més fàcil no oblidar-me. Això si després sóc capaç de saber si marxo o si arribo.
Me n’adono de que m’estic orinant. M’he distret amb el paper higiènic i no ho he fet. Corro tot lo de pressa que puc fins al bany. Una vegada més no he arribat a temps. Ara hauré de fregar el terra amb el motxo que ja he deixat permanentment al costat de la tassa. Això abans no em passava. Bé, a ser sincera, son tantes les coses que abans no em passaven... Deu ser cosa de l’edat.
Faig olor a vella. Aquell tuf que tant m’ofenia de les persones grans quan jo era jove, ara la faig jo. M’obligo a dutxar-me, tot i que no em ve gens de gust. Si no hagués de sortir m’ho podria estalviar. Però malgrat la mandra he de sortir perquè fa 3 dies que no ho faig. He d’anar a la farmàcia a recollir la medicació. També he de comprar menjar. Poca cosa, perquè amb poc ja m’apanyo. Fa temps que no cuino plats elaborats.
Abans la paella em quedava molt bona però, les darreres vegades que la vaig fer, sempre em deixava de posar-hi alguna cosa, excepte la darrera de totes. La darrera de totes no em vaig oblidar de posar-hi res, però em vaig oblidar d’apagar el fogó, i els veïns, espantats per la fumera, van cridar als bombers. Em trobava cansada i em vaig estirar una estona damunt del llit. Es veu que em vaig adormir, i tot va quedar torrat. Una pena. A ben segur havia d’estar per a llepar-se els dits. Per sort a la casa no li va passar res, tot i que va trigar setmanes a desaparèixer el tuf a cremat. Ara només faig brous, en una olla molt grossa, així encara que se me’n vagi del cap, no es queda sense aigua. Tinc un rellotget de cuina que li pots programar els minuts i t’avisa quan han passat però, no sempre recordo de què m’avisa quan sona, i dono voltes per la casa sense saber què cerco.
Em dutxo sense mullar-me el cap perquè els cabells només me’ls renta la perruquera.
Quan acabo me n’adono que he oblidat agafar la tovallola.
Surto com puc i deixo tot un reguitzell de gotes d’aigua fins el dormitori. M’embolcallo amb la tovallola i vaig a la galeria a cercar el motxo. Però no hi és. Torno al bany i a les hores el veig al costat de la tassa. Ara recordo que aquesta és la seva nova ubicació. Com he pogut oblidar això si he estat jo qui ho ha decidit així? L’agafo i, de camí al dormitori, aprofito per eixugar el reguitzell d’aigua que abans he deixat caure. Obro l’armari i trio quina roba posar-me. Miro les sabates de cordons que tan m’agraden i que ja no em puc posar perquè no recordo com es fa la llaçada que les corda. Al casal me’n van tornar a ensenyar però, quan ho vull fer sola a casa no me’n surto, i m’atabalo, i em sento una inútil.
Em poso els mocassins. A les hores me n’adono de que encara no m’he vestit, ni tampoc m’he posat les mitges. Ho faig.
Per fi estic llesta per a sortir al carrer. M’he posat el collaret que el meu estimat Quimet (que en pau descansi) em va regalar per les nostres noces d’argent. Quan me’l poso el sento a prop i em fa venir bons records.
Agafo la bossa, la llista i el moneder. Tot just quan arribo al rebedor, algú prem el timbre. M’espanto. No espero a ningú i em fa por obrir la porta perquè per la tele avisen de que hi ha molta gent dolenta que enreda als avis que vivim sols per a robar-los.
Pregunto qui hi ha i una veu de dona em respon: “Mare, sóc jo, na Joanna”.
No sé qui és. Li dic que s’equivoca de pis.
Ella insisteix: “Mare, obre, sóc jo”.
Li dic que no, que no la conec i li demano que marxi.
La veu em suplica: “Mare, si us plau, obre’m la porta, sóc jo, na Joanna, la teva filla”.
“Jo no tinc cap filla”, li contesto.
“Mare, porto la clau. Si no obres tu, obriré jo”.
Li repeteixo que marxi o trucaré a la policia, però sento com posa la clau al pany i la fa girar.
Deixo caure tot el que duc a les mans i enfilo passadís amunt sense saber molt bé què fer, ni cap a on anar. Entro al bany i tanco la porta amb el passador. Sento passes que s’apropen per el passadís.
La veu insisteix: “Mare on ets?”.
Descobreix que sóc al bany i dona cops a la porta demanant-me que surti. Tinc por. Molta por.
Al bany no hi ha telèfon per poder avisar a la policia.
M’assec a la tassa i plorant li demano que marxi. Em respon que no ho pensa fer i que res la mourà d’allà fins que obri la porta. La veu em comença a parlar dels seus fills. Diu que és la mare d’en Bernat. Diuen que en Bernat és el meu net però jo sé que en veritat en Bernat és el meu estimat Quimet. Per alguna estranya circumstància, en Quimet va envellir i va morir però, amb el temps, va reaparèixer rejovenit i com que ja no em podia estimar com abans, la família el fa passar per el meu net.
M’està enredant per a que li obri la porta però jo no ho faré pas. Em diu que si no obro trucarà als mossos.
Em fa riure. En tot cas hauria de ser jo qui ho fes, no? Comença a sonar una música que s’atura tot just abans de que ella comenci a parlar. Però no em parla a mi. Dedueixo que parla per un d’aquests telèfons de butxaca que porta gairebé tothom excepte jo. Li explica a algú que sóc tancada al bany i que no vull sortir. Deu parlar amb el “jefe” de la banda d’atracadors, que els deu controlar.
Ara plora. Sangloteja tot dient que ja no pot més, que això no pot continuar així, que alguna cosa s’ha de poder fer. Potser vol deixar la banda i no la deixen sortir-se’n. Ja sabem el que passa amb aquestes màfies...
De sobte sento la veu d’en Bernat com si fos dins d’una caixa metàl•lica: “Avia, avia, si us plau, fes cas a la mare, obre la porta i surt”. És sens dubte la veu d’en Bernat.
“On ets?” li demano, “T’han segrestat amor meu?”. Mare de Deu, han segrestat al meu Bernat per a fer-me’n xantatge. No, no, no. Això no ho puc permetre.
Crido: “Obriré la porta i em lliuraré a vosaltres, però abans l’heu de deixar marxar a ell sa i estalvi”. “Avia, no estic segrestat. Sóc a la feina. Si us plau, surt” em diu.
“Mentida!!!”, li dic. “A ben segur t’estan apuntant al cap amb un revòlver i t’estan passant per escrit el que m’has de dir, que jo això ho he vist a les pel•lícules de la tele”.
“Avia, si us plau, pel que més vulguis, surt”.
“No, no sortiré fins que no et deixin marxar i vinguis aquí amb mi”.
...Es fa un silenci...
“Esta bé avia. Si vinc, sortiràs?”.
“Oh, i tant. Però vine amb la policia perquè aquí hi ha la dona aquesta de la banda que parlava amb tu abans, que em vol robar i potser matar i tot”. “Avia, és la mare. La teva filla”.
“Sí, sí, sí. I jo Agustina de Aragón. Que també t’has deixat enredar tu? Si us plau, vine, i no triguis. Tinc molta por Bernat”.
Ploro i ploro, no puc fer res més que plorar. La dona no calla. No deixa de repetir que obri la porta. És molt pesada. Li explico on son els diners i les joies, li dic que ho agafi tot i s’ho emporti. I la tele, si vol, també. Però em diu que no.
De sobte em ve a la ment que he d’anar a la farmàcia.
Li dic a la dona que em té captiva que per culpa seva em moriré. He d’anar a cercar els medicaments que em manquen i ella no em deixa. Em pregunta a quina farmàcia he d’anar a les 10 de la nit. No son les 10 de la nit! Era al matí quan jo marxava al carrer i ella ha arribat, i no porto pas tot el dia tancada al bany. Esta clar que vol seguir enredant-me.
Callem les dues.
Sento que s’allunya per el passadís. Uns instants després sento que parla però no entenc el que diu. Imagino que parla per telèfon. Tinc set. Bec aigua de l’aixeta del rentamans amb el got on poso les dents a la nit. Torno a seure a la tassa. Em fa mal el cul.
Passada una estona sento que truquen al timbre. Deu ser en Bernat! Prego a Deu per a que la dona no li faci mal. Sento veus. Son les veus d’un home i una dona, però no és en Bernat. Deuen ser reforços de la banda. Em poso molt nerviosa, i torno a plorar. Em mataran en Bernat i després em mataran a mi. M’encomano al Senyor. Senyor, no siguis injust. Emporta’m a mi però a ell no, que és molt jove encara.
S’acosten moltes passes per el passadís.
La veu d’un home que no conec em crida per el meu nom: “Rosalia, com es troba?”.
“No n’has de fer res, delinqüent!”, li responc.
M’explica que és metge i em demana que obri perquè vol parlar amb mi.
Metge? I què hi pinta aquí un metge? No m’ho crec i no obro.
Torna a sonar el timbre. Ara a ben segur sí que ha de ser en Bernat. Per fi!.
“Bernat marxa!!!” començo a cridar, “Marxa que et volen matar!!!”.
Però no em deu sentir. Sento l’ascensor com puja i, quan s’atura, torno a cridar. Deu vulgui que m’escolti.
Sento més veus. Ara sí que és la d’en Bernat.
No sembla que li vulguin fer mal. Parlen amistosament. Potser els ha conegut mentre l’han tingut segrestat.
“Avia, sóc jo, en Bernat. Ja sóc aquí. Obre si us plau”.
“Bernat, amor meu, estàs bé?”.
“Sí, avia. Si obres ho podràs comprovar tu mateixa”.
“D’acord”.
Vull aixecar-me però no puc. Tinc les cames adormides. Les bellugo per a que em responguin, i tot agafant-me del rentamans i el porta-rotlles, aconsegueixo posar-me dempeus. M’acosto a la porta i faig córrer el passador. Obro poc a poc.
Hi ha quatre persones: un home, dues dones i en Bernat. Em llenço als seus braços plorant “Bernat estimat, Bernat”.
“Tranquil•la avia, no ha estat res. Ja ha passat tot. Anem al menjador a seure al sofà”.
L’home i una de les dones duen una armilla llampant com la dels policies. Diuen que son metges i comencen a fer-me coses i a fer-me preguntes molt estranyes: que si el meu nom, els meus cognoms, la data que vaig néixer, quin dia som avui, de quin mes, de quin any, els noms dels dies de la setmana... Bah! Com si això fos el més important del món.
L’altre dona s’ho mira tot en silenci, amb els ulls com dues tomates, com si hagués plorat molt.
En Bernat i ella romanen abraçats. Ell li fa petons al front.
Aquest noi s’ha buscat una xicota de massa edat i no fa per a ell.
Torno a recordar que he d’anar a la farmàcia. Em diuen que son les 11 de la nit i que ja hi anirem al dia següent. Miro el rellotge i veritablement assenyala que son les 11. No entenc com ha pogut passar el dia tan de pressa.
Em volen allitar però jo renego perquè no tinc son. La metgessa em diu que em posarà una injecció per a que em senti millor, i me la posa, i m’alliten tan sí com no.
En Bernat seu al llit, al meu costat i m’agafa una mà. La seva xicota seu en una cadira als peus del llit.
No me’n puc estar de preguntar-li on es pensa que va amb aquesta xicota que té edat per a ser la seva mare.
Em mira fixament als ulls amb la sinceritat de quan érem casats i em somriu amb aquella carona de la que em vaig enamorar quan tenia 16 anys. Em fa un petó al front. Sento que em pesen els ulls i m’adormo tranquil•la, aferrada a la seva estimada mà.
Xesca Cardona 17/09/2011
Cada matí em desperto amb l’albada i a voltes no sé on sóc.
No em cal despertador perquè ja fa anys que vaig deixar les obligacions enrere.
De tota manera, tampoc recordo com funciona. És massa modern. Ja li ho vaig dir a en Bernat quan me’l va regalar. Jo volia un de corda, dels de tota la vida. D’aquells que trenquen el silenci de la nit amb el seu tic-tac, o toc-toc, o cloc-cloc, com si fos el bategar del cor del temps... Però, sembla ser que ja no es porten. Que ja no son moda. Que el seu compàs és molestós, i que la gent d’ara prefereix no escoltar la fressa del pas del temps, com si ignorant la seva remor, el temps s’aturés o minvés el pas.
Des que l’home fou capaç de mesurar el temps, les hores, els minuts i els segons no han variat en absolut. Deu ser l’única cosa a la que no afecta ni l’Ibex, ni l’Euribor, ni a quant es cotitza el Ien japonès. Un segon és una mateixa fracció aquí que a Sebastòpol o a Pernambuc, ara mateix o en el temps que Grecs i Troians s’escorxaven sense contemplacions.
Un segon, un instant, el temps just per a canviar una o moltes vides o destruir-ne moltes més. Aiiiisss... Si els segons es poguessin recuperar... Però no. Quan ha passat, ja ha passat, i la història es continua escrivint mentre nosaltres vivim en temps de descompte. Cada segon que desaprofitem és una oportunitat perduda. Temps del que no en tornarem a disposar, del que no en tornarem a gaudir. Cada segon que mor és un segon menys per a la nostra mort.
I em desperto a l’albada i de vegades no sé on sóc.
Miro al meu voltant i em costa reconèixer el que m’envolta.
L’oratge fa volar unes horribles cortines de flors blavoses que pengen davant la finestra.
Quin mal gust qui les ha triades.
Potser fa anys que son aquí. Potser fins i tot les vaig triar jo mateixa. Però no ho recordo.
Em llevo i vaig a la cambra de bany.
No hi ha paper higiènic al porta-rotlles. Cerco per l’armari i trobo que només en queda un. Vaig a anotar-ho a la llista que penja de la porta de la nevera abans no se m’oblidi. Tampoc se m’hauria d’oblidar agafar la llista quan baixi al carrer per anar a comprar. Però això no puc escriure-ho a la llista. No tindria sentit, si és que alguna cosa en té. Se m’acut que potser si deixo la llista juntament amb la bossa i el moneder, serà més fàcil no oblidar-me. Això si després sóc capaç de saber si marxo o si arribo.
Me n’adono de que m’estic orinant. M’he distret amb el paper higiènic i no ho he fet. Corro tot lo de pressa que puc fins al bany. Una vegada més no he arribat a temps. Ara hauré de fregar el terra amb el motxo que ja he deixat permanentment al costat de la tassa. Això abans no em passava. Bé, a ser sincera, son tantes les coses que abans no em passaven... Deu ser cosa de l’edat.
Faig olor a vella. Aquell tuf que tant m’ofenia de les persones grans quan jo era jove, ara la faig jo. M’obligo a dutxar-me, tot i que no em ve gens de gust. Si no hagués de sortir m’ho podria estalviar. Però malgrat la mandra he de sortir perquè fa 3 dies que no ho faig. He d’anar a la farmàcia a recollir la medicació. També he de comprar menjar. Poca cosa, perquè amb poc ja m’apanyo. Fa temps que no cuino plats elaborats.
Abans la paella em quedava molt bona però, les darreres vegades que la vaig fer, sempre em deixava de posar-hi alguna cosa, excepte la darrera de totes. La darrera de totes no em vaig oblidar de posar-hi res, però em vaig oblidar d’apagar el fogó, i els veïns, espantats per la fumera, van cridar als bombers. Em trobava cansada i em vaig estirar una estona damunt del llit. Es veu que em vaig adormir, i tot va quedar torrat. Una pena. A ben segur havia d’estar per a llepar-se els dits. Per sort a la casa no li va passar res, tot i que va trigar setmanes a desaparèixer el tuf a cremat. Ara només faig brous, en una olla molt grossa, així encara que se me’n vagi del cap, no es queda sense aigua. Tinc un rellotget de cuina que li pots programar els minuts i t’avisa quan han passat però, no sempre recordo de què m’avisa quan sona, i dono voltes per la casa sense saber què cerco.
Em dutxo sense mullar-me el cap perquè els cabells només me’ls renta la perruquera.
Quan acabo me n’adono que he oblidat agafar la tovallola.
Surto com puc i deixo tot un reguitzell de gotes d’aigua fins el dormitori. M’embolcallo amb la tovallola i vaig a la galeria a cercar el motxo. Però no hi és. Torno al bany i a les hores el veig al costat de la tassa. Ara recordo que aquesta és la seva nova ubicació. Com he pogut oblidar això si he estat jo qui ho ha decidit així? L’agafo i, de camí al dormitori, aprofito per eixugar el reguitzell d’aigua que abans he deixat caure. Obro l’armari i trio quina roba posar-me. Miro les sabates de cordons que tan m’agraden i que ja no em puc posar perquè no recordo com es fa la llaçada que les corda. Al casal me’n van tornar a ensenyar però, quan ho vull fer sola a casa no me’n surto, i m’atabalo, i em sento una inútil.
Em poso els mocassins. A les hores me n’adono de que encara no m’he vestit, ni tampoc m’he posat les mitges. Ho faig.
Per fi estic llesta per a sortir al carrer. M’he posat el collaret que el meu estimat Quimet (que en pau descansi) em va regalar per les nostres noces d’argent. Quan me’l poso el sento a prop i em fa venir bons records.
Agafo la bossa, la llista i el moneder. Tot just quan arribo al rebedor, algú prem el timbre. M’espanto. No espero a ningú i em fa por obrir la porta perquè per la tele avisen de que hi ha molta gent dolenta que enreda als avis que vivim sols per a robar-los.
Pregunto qui hi ha i una veu de dona em respon: “Mare, sóc jo, na Joanna”.
No sé qui és. Li dic que s’equivoca de pis.
Ella insisteix: “Mare, obre, sóc jo”.
Li dic que no, que no la conec i li demano que marxi.
La veu em suplica: “Mare, si us plau, obre’m la porta, sóc jo, na Joanna, la teva filla”.
“Jo no tinc cap filla”, li contesto.
“Mare, porto la clau. Si no obres tu, obriré jo”.
Li repeteixo que marxi o trucaré a la policia, però sento com posa la clau al pany i la fa girar.
Deixo caure tot el que duc a les mans i enfilo passadís amunt sense saber molt bé què fer, ni cap a on anar. Entro al bany i tanco la porta amb el passador. Sento passes que s’apropen per el passadís.
La veu insisteix: “Mare on ets?”.
Descobreix que sóc al bany i dona cops a la porta demanant-me que surti. Tinc por. Molta por.
Al bany no hi ha telèfon per poder avisar a la policia.
M’assec a la tassa i plorant li demano que marxi. Em respon que no ho pensa fer i que res la mourà d’allà fins que obri la porta. La veu em comença a parlar dels seus fills. Diu que és la mare d’en Bernat. Diuen que en Bernat és el meu net però jo sé que en veritat en Bernat és el meu estimat Quimet. Per alguna estranya circumstància, en Quimet va envellir i va morir però, amb el temps, va reaparèixer rejovenit i com que ja no em podia estimar com abans, la família el fa passar per el meu net.
M’està enredant per a que li obri la porta però jo no ho faré pas. Em diu que si no obro trucarà als mossos.
Em fa riure. En tot cas hauria de ser jo qui ho fes, no? Comença a sonar una música que s’atura tot just abans de que ella comenci a parlar. Però no em parla a mi. Dedueixo que parla per un d’aquests telèfons de butxaca que porta gairebé tothom excepte jo. Li explica a algú que sóc tancada al bany i que no vull sortir. Deu parlar amb el “jefe” de la banda d’atracadors, que els deu controlar.
Ara plora. Sangloteja tot dient que ja no pot més, que això no pot continuar així, que alguna cosa s’ha de poder fer. Potser vol deixar la banda i no la deixen sortir-se’n. Ja sabem el que passa amb aquestes màfies...
De sobte sento la veu d’en Bernat com si fos dins d’una caixa metàl•lica: “Avia, avia, si us plau, fes cas a la mare, obre la porta i surt”. És sens dubte la veu d’en Bernat.
“On ets?” li demano, “T’han segrestat amor meu?”. Mare de Deu, han segrestat al meu Bernat per a fer-me’n xantatge. No, no, no. Això no ho puc permetre.
Crido: “Obriré la porta i em lliuraré a vosaltres, però abans l’heu de deixar marxar a ell sa i estalvi”. “Avia, no estic segrestat. Sóc a la feina. Si us plau, surt” em diu.
“Mentida!!!”, li dic. “A ben segur t’estan apuntant al cap amb un revòlver i t’estan passant per escrit el que m’has de dir, que jo això ho he vist a les pel•lícules de la tele”.
“Avia, si us plau, pel que més vulguis, surt”.
“No, no sortiré fins que no et deixin marxar i vinguis aquí amb mi”.
...Es fa un silenci...
“Esta bé avia. Si vinc, sortiràs?”.
“Oh, i tant. Però vine amb la policia perquè aquí hi ha la dona aquesta de la banda que parlava amb tu abans, que em vol robar i potser matar i tot”. “Avia, és la mare. La teva filla”.
“Sí, sí, sí. I jo Agustina de Aragón. Que també t’has deixat enredar tu? Si us plau, vine, i no triguis. Tinc molta por Bernat”.
Ploro i ploro, no puc fer res més que plorar. La dona no calla. No deixa de repetir que obri la porta. És molt pesada. Li explico on son els diners i les joies, li dic que ho agafi tot i s’ho emporti. I la tele, si vol, també. Però em diu que no.
De sobte em ve a la ment que he d’anar a la farmàcia.
Li dic a la dona que em té captiva que per culpa seva em moriré. He d’anar a cercar els medicaments que em manquen i ella no em deixa. Em pregunta a quina farmàcia he d’anar a les 10 de la nit. No son les 10 de la nit! Era al matí quan jo marxava al carrer i ella ha arribat, i no porto pas tot el dia tancada al bany. Esta clar que vol seguir enredant-me.
Callem les dues.
Sento que s’allunya per el passadís. Uns instants després sento que parla però no entenc el que diu. Imagino que parla per telèfon. Tinc set. Bec aigua de l’aixeta del rentamans amb el got on poso les dents a la nit. Torno a seure a la tassa. Em fa mal el cul.
Passada una estona sento que truquen al timbre. Deu ser en Bernat! Prego a Deu per a que la dona no li faci mal. Sento veus. Son les veus d’un home i una dona, però no és en Bernat. Deuen ser reforços de la banda. Em poso molt nerviosa, i torno a plorar. Em mataran en Bernat i després em mataran a mi. M’encomano al Senyor. Senyor, no siguis injust. Emporta’m a mi però a ell no, que és molt jove encara.
S’acosten moltes passes per el passadís.
La veu d’un home que no conec em crida per el meu nom: “Rosalia, com es troba?”.
“No n’has de fer res, delinqüent!”, li responc.
M’explica que és metge i em demana que obri perquè vol parlar amb mi.
Metge? I què hi pinta aquí un metge? No m’ho crec i no obro.
Torna a sonar el timbre. Ara a ben segur sí que ha de ser en Bernat. Per fi!.
“Bernat marxa!!!” començo a cridar, “Marxa que et volen matar!!!”.
Però no em deu sentir. Sento l’ascensor com puja i, quan s’atura, torno a cridar. Deu vulgui que m’escolti.
Sento més veus. Ara sí que és la d’en Bernat.
No sembla que li vulguin fer mal. Parlen amistosament. Potser els ha conegut mentre l’han tingut segrestat.
“Avia, sóc jo, en Bernat. Ja sóc aquí. Obre si us plau”.
“Bernat, amor meu, estàs bé?”.
“Sí, avia. Si obres ho podràs comprovar tu mateixa”.
“D’acord”.
Vull aixecar-me però no puc. Tinc les cames adormides. Les bellugo per a que em responguin, i tot agafant-me del rentamans i el porta-rotlles, aconsegueixo posar-me dempeus. M’acosto a la porta i faig córrer el passador. Obro poc a poc.
Hi ha quatre persones: un home, dues dones i en Bernat. Em llenço als seus braços plorant “Bernat estimat, Bernat”.
“Tranquil•la avia, no ha estat res. Ja ha passat tot. Anem al menjador a seure al sofà”.
L’home i una de les dones duen una armilla llampant com la dels policies. Diuen que son metges i comencen a fer-me coses i a fer-me preguntes molt estranyes: que si el meu nom, els meus cognoms, la data que vaig néixer, quin dia som avui, de quin mes, de quin any, els noms dels dies de la setmana... Bah! Com si això fos el més important del món.
L’altre dona s’ho mira tot en silenci, amb els ulls com dues tomates, com si hagués plorat molt.
En Bernat i ella romanen abraçats. Ell li fa petons al front.
Aquest noi s’ha buscat una xicota de massa edat i no fa per a ell.
Torno a recordar que he d’anar a la farmàcia. Em diuen que son les 11 de la nit i que ja hi anirem al dia següent. Miro el rellotge i veritablement assenyala que son les 11. No entenc com ha pogut passar el dia tan de pressa.
Em volen allitar però jo renego perquè no tinc son. La metgessa em diu que em posarà una injecció per a que em senti millor, i me la posa, i m’alliten tan sí com no.
En Bernat seu al llit, al meu costat i m’agafa una mà. La seva xicota seu en una cadira als peus del llit.
No me’n puc estar de preguntar-li on es pensa que va amb aquesta xicota que té edat per a ser la seva mare.
Em mira fixament als ulls amb la sinceritat de quan érem casats i em somriu amb aquella carona de la que em vaig enamorar quan tenia 16 anys. Em fa un petó al front. Sento que em pesen els ulls i m’adormo tranquil•la, aferrada a la seva estimada mà.
Xesca Cardona 17/09/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada