_____________________________________________________
Si escric aquestes línies es per a mi, per ningú més que per a mi.
I no per què sigui egoista, sinó per què un cop estar llançada la gota que fa vessar el got, necessito posar en ordre les meves idees i els meus sentiments.
Quan algú a qui t’estimes saps que et decep premeditada i conscientment, es com si el món de sobte s’aturés per esclatar a continuació en trossos que van caient al teu damunt sense que puguis acabar de creure’t-ho. Es com si t’arrenquessin amb unes estenalles alguna cosa en lo més profund del pit, causant-te un dolor semblant al que pot provocar la mort d’un esser estimat.
Per què la decepció es com una mena de mort.
La decepció posa fi a moltes coses i esdevé inici de moltes altres.
I et preguntes ¿Per què?
Però trobes tantes possibles respostes com possibilitats de que cap d’elles sigui l’encertada. I et quedes buida.
I així es com em sento. Com qui ha perdut a un esser estimat que, sense saber per què, ha decidit abandonar-te, voluntàriament, prescindint de tu, fredament, sense cap raonament, sense cap explicació, sense cap argument i sense cap demostració més que la sang freda de l’engany i la falsedat del gest i la paraula.
Per què, aquesta es la amarga sensació que em queda.
Em pregunto si alguna cosa ha estat veritat. Si algun moment dels que jo he cregut sincers ha estat real. Si veritablement he significat alguna cosa més que algú de qui fer escarni.
Però tal vegada mai no ho sabré o no podré confiar en l'autenticitat de la resposta.
2 comentaris:
No sé ni com ha arribat a parar a les meves mans un llibre que s'anomena "El poder de ahora". Té molt bona pinta, i tot i no estar preparada ara mateix per fer-te un missatge que estigui a l'alçada de tanta sensibilitat i preguntes, et prometo que d'aquí a poc ho podré fer. Enrecorda't que vals un imperi. I que aquest imperi no podria tenir millor emperadriu. Els que ho sabem, t'ho escrivim.
Estimada Amparito:
Una mica tard però... més val tard que mai!
Moltes gràcies per la recomanació i per les teves paraules.
No, no crec que valgui un imperi, ni desitjo valdre'l. Només desitjo tornar a ser jo i poder ser-ho, i això amiga meva, soc conscient de que es feina meva i només meva, tot i que s'agraeix el costat que m'oferiu les persones per a qui de veritat puc significar alguna cosa.
Gràcies per ser aquí.
Tu vals molt, ho saps, oi?
Doncs preciosa, ves-te posant tu també les piles per què si no, no anirem en lloc... i ens queda molta guerra que donar.
Un petó tan gran com el teu cor!
Publica un comentari a l'entrada