___________________________________________________
Cada any em costa més tornar a la feina després de les vacances.
No sé si deu ser cosa de l’edat o de la desmotivació que m’ha reportat amb el pas dels anys el tipus de feina que hem toca fer, el sector en el que treballo, l’empresa on ho faig o les persones amb les que he de tractar.
Tal vegada deu ser tot plegat, no ho sé. Em costa tirar del carro, i ni els cursos especialitzats, ni les “sessions de teràpia empresarial” fa temps que em serveixen de massa. Viure amb la sensació de que no ets a l’alçada de les expectatives, resulta sobrerament angoixant. Anar cada dia a la feina com el que va al camp de batalla, també.
Però he de treballar en alguna cosa per poder subsistir, per poder pagar una hipoteca per què... en algun lloc he de viure, i he de menjar, i pagar impostos... i poca cosa més, per què el sou no és de goma, tot i que de vegades, amb els miracles que s’ha de fer, ho ha de semblar.
I demà tornar a la rutina de les caravanes per entrar a Barcelona, a l’estrès que provoca la intolerància de determinades persones, a la pressió psicològica de molts gerents garrulillos i prepotents o “encargadillos” més garrulillos i més prepotents encara que els seus gerents, amb els que he de bregar, i en pocs dies començar un curs que em tindrà esclavitzada fins Nadal...
Però bé, per sort, tot no és dolent, i tinc companys que s’encarreguen de treure ferro a l’assumpte (molt escaient lo de “treure ferro” tenint en compte que som del sector del metall) i que son capaços de convertir llàgrimes en somriures, convertint-se en la única cosa per la que paga la pena continuar lluitant.
De vegades em pregunto per què Deu no em va il·luminar cridant-me a files i no em vaig fer monja en un monestir de Àvila per estar tot el dia en actitud contemplativa, pregant, confessant pecats enormes per a que les penitències siguin més enormes encara i fent “Yemas de Santa Teresa”...
No sé si deu ser cosa de l’edat o de la desmotivació que m’ha reportat amb el pas dels anys el tipus de feina que hem toca fer, el sector en el que treballo, l’empresa on ho faig o les persones amb les que he de tractar.
Tal vegada deu ser tot plegat, no ho sé. Em costa tirar del carro, i ni els cursos especialitzats, ni les “sessions de teràpia empresarial” fa temps que em serveixen de massa. Viure amb la sensació de que no ets a l’alçada de les expectatives, resulta sobrerament angoixant. Anar cada dia a la feina com el que va al camp de batalla, també.
Però he de treballar en alguna cosa per poder subsistir, per poder pagar una hipoteca per què... en algun lloc he de viure, i he de menjar, i pagar impostos... i poca cosa més, per què el sou no és de goma, tot i que de vegades, amb els miracles que s’ha de fer, ho ha de semblar.
I demà tornar a la rutina de les caravanes per entrar a Barcelona, a l’estrès que provoca la intolerància de determinades persones, a la pressió psicològica de molts gerents garrulillos i prepotents o “encargadillos” més garrulillos i més prepotents encara que els seus gerents, amb els que he de bregar, i en pocs dies començar un curs que em tindrà esclavitzada fins Nadal...
Però bé, per sort, tot no és dolent, i tinc companys que s’encarreguen de treure ferro a l’assumpte (molt escaient lo de “treure ferro” tenint en compte que som del sector del metall) i que son capaços de convertir llàgrimes en somriures, convertint-se en la única cosa per la que paga la pena continuar lluitant.
De vegades em pregunto per què Deu no em va il·luminar cridant-me a files i no em vaig fer monja en un monestir de Àvila per estar tot el dia en actitud contemplativa, pregant, confessant pecats enormes per a que les penitències siguin més enormes encara i fent “Yemas de Santa Teresa”...
2 comentaris:
Amb aquest post de depressió post-vacacional, i tot lligant-ho amb el tema metall, només se m'acudeix dir-te una frase que t'inclouré a un segon comentari tot seguit.
T'estimooooo.
aaDESPERTA FERROOOOOOOOOOOOOOO!
Publica un comentari a l'entrada