___________________________________________________
Després de molts anys, fa uns dies vaig ser al pantà de Sau.
L'excursió va valdre la pena. S'estava molt bé allà.
No hi havia massa gent, i la climatologia i l'entorn fantàstic de Les Guilleries, convidaven a estirar-se sobre l'herba i gaudir, per uns instants, del simple fet de no fer res més que això: gaudir.
No hi havia massa gent, i la climatologia i l'entorn fantàstic de Les Guilleries, convidaven a estirar-se sobre l'herba i gaudir, per uns instants, del simple fet de no fer res més que això: gaudir.
Era un dia clar i solellós però, sobtadament, els meus pensaments em van trair, ennuvolant-me amb uns espessos núvols de tempesta que em van encongir el cor.
Només es veia finestra i mitja del campanar.
Millor, vaig suposar, això vol dir que el pantà no és buit i que tenim aigua però... millor també per què així les aigües no deixen al descobert la terra i els records de les persones que allà hi van néixer, créixer... viure en definitiva.
No puc imaginar quin és el sentiment que pot experimentar qualsevol persona que hagi viscut allà al visitar-lo però, personalment, la pena es va apoderar de mi al pensar en quantes persones no podran mai tornar a trepitjar el lloc on van créixer, els carrers on jugaven a la seva infantesa, l’indret on es van enamorar per primer cop, on van veure per primer cop a la persona que els va robar el cor, on es van conèixer, on van festejar, on es van casar, la casa dels pares, dels avis, les tombes dels seus avantpassats en els seus emplaçaments originals...
Només records... records ofegats.
Deu ser que soc massa romàntica i que, malgrat que la vida m’ha ensenyat que mai res és per sempre i he deixat i perdut moltes coses pel camí, necessito tornar, de tant en tant, als llocs i als espais on m’he fet... que m'han fet.
Evidentment que hi ha algun que ja no existeix però... cap?
No puc imaginar quin és el sentiment que pot experimentar qualsevol persona que hagi viscut allà al visitar-lo però, personalment, la pena es va apoderar de mi al pensar en quantes persones no podran mai tornar a trepitjar el lloc on van créixer, els carrers on jugaven a la seva infantesa, l’indret on es van enamorar per primer cop, on van veure per primer cop a la persona que els va robar el cor, on es van conèixer, on van festejar, on es van casar, la casa dels pares, dels avis, les tombes dels seus avantpassats en els seus emplaçaments originals...
Només records... records ofegats.
Deu ser que soc massa romàntica i que, malgrat que la vida m’ha ensenyat que mai res és per sempre i he deixat i perdut moltes coses pel camí, necessito tornar, de tant en tant, als llocs i als espais on m’he fet... que m'han fet.
Evidentment que hi ha algun que ja no existeix però... cap?
Pensar en no poder tornar mai a Samper de Calanda, Llucmessanes o Bergerac, m'angoixa.
No sé si ho suportaria.
Sort que tant a Barcelona com a Mataró molt han de canviar les coses per acabar sota l’aigua, tot i que, ves a saber... amb el canvi climàtic i l’escalfament del planeta al igual qualsevol dia ens sorprèn un sunami...
No sé si ho suportaria.
Sort que tant a Barcelona com a Mataró molt han de canviar les coses per acabar sota l’aigua, tot i que, ves a saber... amb el canvi climàtic i l’escalfament del planeta al igual qualsevol dia ens sorprèn un sunami...
4 comentaris:
Bones!
Bé, ara ja veig que definitivament tenim telepatia. Divendres vaig anar a caminar per Sau (de fet hi anem sovint a les tardes a passejar les bestioles, je, je...). L'últim escrit del bloc justament en parla i he penjat algunes fotos. Per cert, la fotografia que tinc sota la senyera és justament del campanar de Sant Romà de Sau. La vaig fer durant l'última sequera, que es podia arribar fins a davant i fins i tot es veia el cementiri (que també vaig fotografiar).
D'altra banda, la reflexió em sembla molt adequada. De fet jo mateix me l'he fet moltes vegades. Fixa't si devia ser dur que pràcticament ningú va anar a viure al nou poble de Sant Romà de Sau, que avui dia pràcticament és fantasma. Tinc la sensació que la gent es va estimar més no haver de veure cada dia el que per ells segur que era un desastre. Deu ser molt dur perdre els orígens...
Va, no m'enrotllo més! Ens veurem per Música Viva? Penjaré propaganda al bloc amb una foto... Ja veuràs, ja!
Que vagi bé!!
Bon dia!
Ostres Ignasi, que fort!, je je
No conec aquest camí que expliques però, l’he de fer.
M’agrada molt caminar i més per la muntanya, i a jutjar pel que dius i per les fotos, té molt bona pinta.
Prenc nota.
Jo també vaig anar-hi en divendres, però dos divendres abans, tornant de les meves mini-vacances.
No vull semblar exagerada, però no vaig encaixar bé la visita.
No és conya, em va quedar un buit al pit i la sensació de respecte pel lloc que em va envair, va ser similar a la que sento quan entro a un cementiri.
Entre les meves reflexions, pot ser massa profundes i la gent que per allà feia esquí aquàtic, passejava amb canoes, pescava... i un club nàutic!... Se’m va fer un poti-poti cerebral.
Hi havia estat però de molt petita, i suposo que el record que he mantingut viu ha estat gràcies a les imatges que sovint he anat veient.
Però no és el mateix ni de bon tros. S’ha de veure in situ.
L’any de la sequera vaig fer un intent d’anar-hi però per una cosa o per un altre al final no va poder ser. I ara en dono les gràcies per què de ben segur hagués estat pitjor.
No sé quin va ser el motiu de deixar l’església en peu, però personalment penso que potser hagués estat millor dinamitar-la i acabar del tot amb la història del poble.
Es com qui se li mor la mascota i la disseca...
Respectable? Sí, es clar, però... a què hi treu cap?
Un poble nou?
Caram... I tot arreglat, no?
Jo tampoc hi hagués anat al poble nou.
L’home està “dissenyat” per adaptar-se a les circumstancies, però res podria tornar a ser el mateix.
Segurament hagués marxat molt lluny. Tot lo lluny que hagués pogut.
Ho sento pels qui són d’allà però...Vilanova de Sau em va desencantar.
Si fins i tot està millor l’església de Sant Romà!
Que trist.
I ara ve la segona part.
Sí!, Es clar que ens veurem el 15 al MMVV... i amb tota la family per què... han vist les fotos de les vacances i ara volen anar a veure... el pantà de Sau!
Així que hi anirem a passar el matí.
Com que ara ja sé on vaig i el que em trobaré, espero no deprimir-me més, i si ho faig... doncs ja m’animaré a la tarda amb la vostra música, no? :)
Estarem atents al blog per saber lloc i hora.
Ara ja he esbrinat que OO es això de "subscriure’s als missatges (Atom)". Em feia molta mandra però finalment ha pogut més la curiositat, i la veritat és que és força pràctic.
No sé si n’estàs al cas.
T’avisa quan els teus "preferits" actualitzen i així no has d’estar entrant blog per blog a veure si els han visitat les muses.
El que no m’agrada es que surt sense format i sense comentaris, així que només l’utilitzo com a “xivato”.
Bé, un petó i... que vagi bé!
PD - Per cert, la foto del campanar que tens al blog és dramàticament preciosa.
Ei!
Bé, anem a pams. A mi el pantà mai m'ha despertat aquesta buidor que a tu et provoca. Tot i que penso que va ser una putada per la gent, i que devia ser duríssim... Jo tampoc hagués anat al poble nou perquè no tindria cap sentit. Però no em provoca buidor perquè no ho veig com un cementiri sinó que, en haver-ho vist sempre, em fa l'efecte que sempre hi ha estat. No obstant, discrepo en el tema de les restes. Jo crec que es va fer bé en deixar-les dempeus perquè és (o jo sempre ho he vist així) un homenatge al poble que es va sacrificar pel benefici de tots els demés. Si va ser un sacrifici voluntari o no és una altra història, però un sacrifici al cap i a la fi. I això mereix ser recordat. Quan es mor algú li fan una làpida, o un monument... Per què no recordar l'antic poble?
La veritat és que abans devia ser un paratge absolutament increïble, perquè si ara amb la presa és així. Ja t'ho vaig dir, nosaltres hi anem tot sovint, com a mínim un cop a la setmana, a passejar-hi.
I ara, anant a coses més alegres, demà o demà passat penjaré la propaganda dels concerts. Ja veuràs la foto, ja... Pel que respecta a això de l'Atom, no en tenia ni la més remota idea. Gràcies!
Fins dissabte!!
Bé... touche! :)
Es veritat Ignasi.
Reflexionant en el dius, he de reconèixer que les teves paraules no són mancades de raó.
El campanar ha esdevingut tot un símbol, i vist des d’aquest punt de vista, si no fos per la seva presencia, no hi hauria referents palpables, només records intangibles i, per desgràcia, la memòria acostuma a esborrar aviat el que no l’interessa.
Tots plegats som una mica com Sant Tomàs, i sense campanar no hi hauria nafra on posar el dit, i si no, mira... a mi no m’hagués fet rumiar tot el que m’ha fet rumiar. Tot hagués quedat en un passeig per un entorn fantàstic i prou.
Em tens intrigada i espantada a la vegada amb lo de la propaganda dels concerts i el “ja veuràs, ja!”...
Quina por!!! :)
Ja ja ja!
Gràcies un cop més!
Publica un comentari a l'entrada