Seres tocados con el don de la sensibilidad,
capaces de transformar íntimas e insondables emociones propias
en trascendentes sonidos para estremecimiento ajeno.
De hilar con palabras profundos sentimientos que humedecen miradas, convirtiéndolas en espejos en los que reflejarse; en lagos en los que desear ahogarse.
De dibujar con luz captando el momento preciso,
materializando estampas con las que avivar olvidados instantes que el tiempo adormece en la estepa del recuerdo.
De tejer con hilarantes o lóbregos colores un inverosímil mundo reflexivo en el que redimirnos de la adversidad, o relegarnos al más sombrío de los pozos.
De hilvanar en silencio sueños de curvas imposibles con cristales tornasolados y fríos pedernales de sabor dulce y sugerente aroma de vainilla.
De esbozar en el aire siluetas de mágicas hadas livianas y vaporosas
cual humo de llamas a merced del tibio aliento de un suspiro.
De deshojar pacientes rudas rocas con firmes y decididas manos
llevadas por el afán de rescatar la pasión que se encierra en su corazón.
De entrelazar drama y comedia como alianzas inseparables
para subsistencia de ambas… Para subsistencia de todos.
Las 7 Artes: Pintura, escultura, arquitectura, literatura, música, danza/teatro y fotografía/cine.
Xes, 01/2008
12 comentaris:
El meu gran objectiu. La Obra Total. Com nascut a finals del 1900, és la meva obsessió de molts anys. Espero arribar-hi. Culminar un projecte on s'uneixi Musica, Pintura, Escultura, Literatura... En un país de Ciències, Tècniques i Econòmiques, és gairebé insolent treballar a diari per això. Seguirem sent paràsits econòmics, i alhora, alleujadors ètics d'una societat cada vegada menys moral...
Hi va haver un dia, quan era molt joveneta, gairebé una nena, en que van ser el meu únic refugi i cònsol. Jo no les vaig anar a cercar, van ser elles qui van acudir a mi, com els bons amics quan els necessites.
Van ser capaces de treure de mi coses que ni jo sabia que tenia a dins... o sí, però no sabia ben bé ni què eren, ni com escopir-les.
Em van ajudar a recuperar les il•lusions i en conseqüència a sanar, i em vaig sentir molt afortunada per tot plegat, inclosa la mala experiència perquè, gràcies a ella, havia descobert com canalitzar allò que sovint m’ofegava i no sabia com deslligar-me’n.
Però vaig cometre l’errada de creure que sempre serien amb mi, i no les vaig cuidar prou. Em vaig deixar engolir pel món de «Ciències, Tècniques i Econòmiques», i vaig anteposar altres coses, que no m’omplien massa però que semblaven tenir més futur i eren més comprensibles pels qui m’envoltaven.
Una postura còmode.
Però mai es tard, i més si es tracta de rectificar.
Hi ha una dita que diu “Roda el món i torna al born”, i això es, penso, una mica el que vaig fer.
Ara compartim temps i espai, les cuido amb escreix, els dedico tot el temps que em deixen, que puc i que la feina que em sosté em permet, perquè...
M’agrada ser insolent :)
Res no em dona el que les arts m’aporten.
Res material però, ara no es pas el que cerco en elles, ni el que espero d’elles.
Ara es purament “Por amor al arte”.
Les realitats dels «paràsits econòmics» o «alleujadors ètics» son sovint el somni més preat dels qui no hem tingut el valor suficient per a enfrontar-nos a la «societat cada vegada menys moral» en la que ens toca dissoldre’ns cada dia.
No abandonis mai el teu objectiu, per més ambiciós que pugui semblar un projecte.
Posa’t-hi de cap i de peus si cal.
Em reservo seient a primera fila el dia de l’estrena :)
Seguiré vivint en el meu particular "Nocturno en Do# menor" de Chopin, lluitant pels meus propòsits, com he fet sempre, i cada vegada més.
Chopin... vaya por Dios!
Gràcies al teu comentari porto tota la tarda escoltant Chopin - The Complete Nocturnes, per Pollini (2CD's oblidats des de feia massa temps).
Gairebé 180 anys després tot sembla continuar allà mateix. Només que ara sona en mp3...
Pau d'esperit = ment desperta
Trigal con cuervos - Van Gogh
Las puertas del infierno - Rodin
Flight of the bumble bee - Rimsky Korsakov
El Principe Feliz - Oscar Wilde
I el mite de la caverna, i el racionalisme de Descartes, l'existencialisme de Schopenhauer, Monet, Kandinsky,Socrates, Wagner, Tchaikovsky, Gauguin, etc. etc. etc... Plè de gent que han dit coses interessants en la seva vida, i que a mi m'han "tocat". ART i ARTISTA, des del meu punt de vista, son inseparables. Simbolista i sincrètic per naturalesa.
Agnòstica però eclèctica per naturalesa, dono la benvinguda i em deixo atrapar per tot allò que és capaç d’impressionar-me, emocionar-me o fer-me reflexionar.
En aquest aspecte em reconec molt dèbil, però no es res que em tregui la son. Soc humana.
Bartolomeo Rastrelli, Antonio Palacios, Gaudí, Santiago Calatrava...
Tim Burton, Ridley Scott, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrick, Gyula Halàz(Brassai)...
Shakespeare, Andrónico, Jean-Gaspard Deburau, Charles Chaplin, Buster Keaton, Marcel Marceau, Jacques Tati, Harpo Marx...
Gràcies a tants, però...
Qui fa a qui?
L'artista a l'art o l'art a l'artista?
Cal tenir cura...
Quan et posseeix corres el perill d'acabar enfollint...
Des del meu punt de vista no crec que s'hagi d'anar en compte. Qui vol representar artisticament les seves emocions, la seva forma de veure i viure la vida, s'equivoca si tria el camí de la prudència. La prudència per els administratius (camp que conec força bé...) i la vida, pels artistes.
Tal com em va dir un dia el meu germà Jordi: "Si no tens una puta obsessió per l'art, no cal ni que t'hi posis". Efectivament, ho corrovoro, i cada vegada més, per més perillós que sigui. Cal dir que si no hagués estat per el Jordi i el Miqui, no hauria pres segurament aquest camí de vida, i no seria qui soc ara. Els hi estaré agrait eternament.
Per perillós entenc malgastar les meves hores enmig d'un entorn on em nego a mi mateix durant 8 hores al dia.
L'art, per mi, és vida. És imprescindible com tenir al costat a les persones a qui estimo. Malgrat tot, em considero i sento un privilegiat. Un simbolista fora d'època.
Bon dia Albert!
Bé, et veig força convençut i conseqüent, la qual cosa a més de semblar-me admirable, m’alegra de veritat.
I també m’alegro de que te n’adonis i valoris el teu privilegi, no només pel do que tens, si no per haver tingut qui t’ha entès, impulsat i recolzat. Malauradament no sempre es te aquesta sort, i un pot veure’s abocat a creure que tenir inquietuds es més un defecte que una virtut.
Sé del cert d’uns quants que no ens agrada gens ni mica haver d’estar 8 ó 10 ó 12 hores tancats en un espai impersonal i poc agradable, desenvolupant sense cap mena de motivació una tasca monòtona, feixuga i poc gratificant, però tot i que personalment considero que per a viure i ser feliç no cal massa (per no dir res), intentar viure de l’art no és cosa fàcil, donat que no depèn només de la voluntat i la qualitat de l’artista.
I si no, invoquem a l’esperit de Van Gogh i tants d’altres incompresos, titllats de “somiatruites”, que les van passar putes en el seu dia perquè ningú els reconeixia la seva obra i amb el temps han esdevingut mestres, a veure que ens expliquen. Ells, malgrat tot, van saber mantenir-se fidels al seu somni i mai no el van abandonar, i no val dir que eren altres temps, perquè els “temps” mai han estat fàcils per a segons quines matèries i/o persones.
Esta clar que tot es qüestió de prioritats, però tots volem un sostre, un llit i un plat calent a taula i per tant hem de prostituir-nos mentre l’art no sigui capaç de proporcionar-nos-ho o nosaltres ser capaços de renunciar a tenir-ho.
Gairebé cada matí, quan em llevo, m’assec a escriure i veig sortir el sol de dins el mar (avui no perquè la boira ho embolica tot). Em fot un ou tenir el temps limitat i haver de marxar quan arriba l’hora, i a modus de consol/recompensa, abans d’anar a la feina, passejo per l’espigó o m’aturo al passeig per a fumar una cigarreta o esmorzar amb les gavines i els coloms que ni sospiten quant els envejo.
I no sé si es bo fer això perquè potser en conseqüència encara em costa més sotmetrem, però ho necessito per a morir una mica menys cada dia.
«Mi juventud no fue sino un gran temporal
Atravesado, a rachas, por soles cegadores;
Hicieron tal destrozo los vientos y aguaceros
Que apenas, en mi huerto, queda un fruto en sazón.
He alcanzado el otoño total del pensamiento,
y es necesario ahora usar pala y rastrillo
Para poner a flote las anegadas tierras
Donde se abrieron huecos, inmensos como tumbas.
¿Quién sabe si los nuevos brotes en los que sueño,
Hallarán en mi suelo, yermo como una playa,
El místico alimento que les daría vigor.
-¡Oh dolor! ¡Oh dolor! Devora vida el Tiempo,
Y el oscuro enemigo que nos roe el corazón,
Crece y se fortifica con nuestra propia sangre.»
“El enemigo”
Charles Pierre Baudelaire (1857)
La veritat es que porto moltissims anys intentant consolar-me, i mirant d'integrar-me dins d'un sistema i una manera de fer generals. Són coses dificils d'explicar en un Blogg. Són temes per parlar-ne durant hores perquè és complex sentir-se així. Precisament vaig decidir-me per uns estudis d'Administració i Finances per dir " a veure si així aconsegueixo una feina normal, i ser una persona normal, sense tantes preocupacions, morals i artistiques... ". Però no. Quan portes una cosa tant a dintre teu és impossible reprimir-la. Es pot dir que vaig començar el meu treball artistic l'any 1996, quan jo tenia 11-12 anys. Ara en tinc 23 i cada dia tinc una ànsia més gran per tot això. És evident que es necessita un plat a taula, però crec que hi han maneres d'aconseguir-ho tal com a mi m'agradaria. Jo no tinc cap "Do", ni molt menys. Soc una persona normal, socialitzada d'una forma concreta que m'ha fet obrir el meu cantó més emocional i creatiu. Més que en els "Dons", crec primer de tot en la sensibilitat, i posteriorment en treballar dur diariament per els teus objectius. Tal i com diu l'Oscar Wilde, en una frase que he apuntat en el tauler de notes de la aula de pintura: "L'artista no veu mai la realitat tal com és del cert, si no, deixaria de ser-ho". Com ja et vaig comentar, seguiré vivint en el meu particular "Nocturno en Do# menor" de Chopin, lluitant pels meus propòsits, com he fet sempre, i cada vegada més.
Ah, i un altre cosa. Aquest meu profund existencialisme també em ve una mica donat per una frase que en el seu dia li vaig fer cas omís, del meu professor de filosofia a 2n de batxillerat, quan em volia persuadir perquè no des Administració: "La esperança de vida d'un home es d'uns 75 anys, això tenint sort. Nen, fes el teu camí i deixa't estar d'històries i de sortides laborals, etc...". Quina raó que tenia.
En quant a tu, Xesca, crec que hauries de anar un pel més enllà dels bloggs. Has de explotar i fer un pas més. Trobades poètiques en cafès, o actes semblants. S'està portant a terme un Speaker's Corner a Espanya. Amb el meu amic Alex ens hem posat en contacte amb els responsables i si s'ens para, ho enjegarem per aquí. Pot ser una performance literaria, social i/o filosofica prou interessant. Lo mes lògic és, com sempre, que ens titllin de bojos.
Et deixo un poema del Sopeña que el tinc al cap i que em ronda entre admiració i POR en majuscules:
"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra"
Salut.
Tens raó. Això mateix pensava jo ahir mentre escrivia. Hores... i dies!
Per més clares que es vulguin expressar les idees escrites, és difícil fer arribar el contingut del missatge en tota la seva extensió perquè, a més de que costa explicar-ho i sintetitzar-ho, el llenguatge verbal i el no verbal (fonamentals sota el meu punt de vista) son inexistents i per tant, el receptor pot interpretar el to de manera molt diferent al que l’emissor li ha volgut donar.
Es pot estar dient el mateix amb diferents paraules i fer-ne una lectura errònia.
Tu et vas decantar per l'Administració i Finances, i jo per la Química i més tard per la Infermeria.
Es com el gay que es casa per a cobrir les aparences... El que es gay es gay, es casi, es faci capellà o astronauta. La única cosa que fa es negar-se a si mateix.
Per la única cosa que em va servir la química va ser per enamorar-me com una idiota del meu tutor i professor de tecnologia i pràctiques, uns 25 anys més gran que jo però... era poeta! I es clar, això era un valor afegit que convertia a la química en “superinteressant”.
Fa poc, en una llibreria de vell, vaig trobar un exemplar d’alguns dels seus poemes i el vaig comprar :)
I la infermeria? Doncs bé, tot i que vaig aprovar, la infermeria em va servir per a descobrir com NO em volia guanyar les garrofes.
Dius: “Soc una persona normal”, i jo et contesto: si per a normal et refereixes a tenir un tronc, un cap i 4 extremitats... doncs sí, tens raó, ets un humà anatòmicament “normal”.
Si no li vols dir “do”, ho podem deixar en “percepció especial”.
I en quant a lo de “socialitzada d'una forma concreta que m'ha fet obrir el meu cantó més emocional i creatiu”... pot ser també tinguis raó. Possiblement si la meva “socialització” s’hagués fet entre flors i violes i núvols de cotó, no hagués estat mai rebel amb causa i conseqüències productives.
Em fa gràcia això que dius dels 11/12 anys. Entre els 11 i els 12 vaig guanyar quatre primers premis: dibuix (un llapis del castell de La Pobla de Claramunt), pintura (“Lago con patos”, pintat amb esmalts “Titanlux brillante” sobre cartulina!!! Sempre he pensat que el van premiar per la “lluentor” de l’obra, ja ja ja), redacció (sobre el barri d’Hostafrancs (BCN)) i poesia (a una flor que se’n diu Englantina), i... no t’ho creuràs: no tinc còpia de cap de les 4 coses!... com tantes altres! Quin desastre. Soc una mala mare: pareixo i després vaig abandonant els meus fills pel món... :)
De vegades he pensat en això d’acudir a tertúlies, trobades, etc., però la meva fòbia/pànic social pot més que el desig d’anar-hi. Durant un temps ho vaig estar fent un cop per setmana en petit comité, amb en Ramon (la meva ex parella) i un amic d’ell, però quan varem acabar la relació, es van acabar les trobades, inclòs per a ells. Era divertit i plaent. Construíem palíndroms (entre d’altres coses) i ens posàvem deures mútuament per a “fer passar la setmana”.
No és fàcil trobar gent amb qui compartir aquestes coses, i més, quan no es mou el cul per a trobar-les (entonant el “mea culpa”).
I bé, malgrat "L'artista no veu mai la realitat tal com és del cert, si no, deixaria de ser-ho"... al Cesar lo que es del Cesar:
“Apuesta por el rock’n’roll” tot i que l’han fet famosa Héroes del Silencio, la va lletrar el gran Gabriel Sopeña per a Más Birras, però aquest preciós i brutal BRUTAL poema que em deixes: “Nunca volveré a ser joven”, és de Jaime Gil de Biedma (Poemas póstumos, 1968).
I vaig a acabar de preparar-me la bossa que avui marxo de finde a Madrizzz.
Vols que li doni records teus als Kandinsky’s de la Carmen Tita Thyssen Cervera Bornemisza... o millor te’n porto un??? (absurda pregunta, oi?)
Joer… Dios siempre da pan a quien no tiene dientes, grrrrrrrrrrrrrrr!
“Nunca volveré a ser joven”, és de Jaime Gil de Biedma (Poemas póstumos, 1968).
M'has deixat cagat!!!! Tota una vida enganyat. Quin desastre! En fin, per sort estem aquí per aprendre.
M'en vaig pitant perquè tinc un dia mogudet. Haig d'anar a comprar un "terra" per el nou local d'assaig, haig d'anar de 7 a 9 a clase de pintura, i de 9 a nosequinahora assajant amb La Odisea de Homer.
Que vagi molt bé per Madrid, i a veure si tinc un rato amb mes calma per escriure algo interessant, però t'havia de comentar lo del Sopeña, perquè m'ha sobtat!
Records!
ja ja ja,
Tranquil, aquestes coses ja passen. Durant un temps jo vaig creure que el poema era... del Quique Bunbury!!! :P
Moltes gràcies i que vagi molt bé el "capde"!
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada