El sol es ben a punt d’amagar-se.
No el veig,
però des de la finestra que fa de teló de fons al meu escriptori
ho intueixo pels tons daurats que prenen les façanes i les taulades,
per les allargades ombres que es projecten als terrats
i pel volar enrevessat de centenars d’orenetes que
omplen el cel de comiat amb un ball d’homenatge
abans de retornar al seu cau per fer-hi nit.
Un dia més...
Un dia menys...
Un dia més viscut
Un dia menys per viure
Un dia més perdut
Un dia menys per perdre
O potser no... però...
Aquesta es la sensació que m’embarga.
La sensació d’estar atrapada en una caòtica espiral
de la qual sembla impossible sortir-ne,
en la qual nedar-hi a contracorrent es utòpic.
Abduïda per obligacions alienes.
Captiva entre parets a les que no pertanyo.
Mercenària d’un capriciós senyor
mal actor i pitjor titellaire.
Envoltada d’essers apergaminats
dels quals em guardo i en defujo.
Convidada de pedra a la força
a un funeral on el difunt tant se me’n fa.
Disfressada amb un vestit tres talles gran
que em fa sentir tres vegades més insignificant.
I aquí estic, romanent dia a dia esperant.
No sé el què, però esperant.
I demà tornarà a sortir el sol
i les orenetes tornaran a emprendre el vol
per donar-li la benvinguda a ell i a un nou dia.
I aquí continuaré estant jo
lamentant-me per estar malvenent-me
en cos i ànima a un diable emmetzinat,
sense moure un dit per canviar res.
Sense fer res per poder fer el que veritablement vull fer
i que en realitat, a ser sincera, ni sé el què es.
2 comentaris:
nena, no tinc clar si sabré expressar amb lletres el que sento, només vull dir-te que entenc el teu neguit, el que no et deixa viure ni dormir, el que et fa contar els dies de més i de menys el que et fa dubtar, lamentar ....et vull dir que tot això, . es el preu que pagues per ser un ésser madur, conscient, intel•ligent i sobre tot PERSONA. Es el peatge per viure, per sentir, per somiar i per desitjar. A mida que creixem ( no tothom) s’agafa experiència, maduresa i equilibri, res ens ve donat de gratis, tot te peatge, nena, teu la bitlletera, paga i arrenca, la via continua, la vida segueix, no deixis que el desencís et mengi dies ni hores ni tan sols segons
Ànim, com quan érem petites, amb la cara ben alta i ben rentada, recorda que per molts ens ets molt important
Gràcies Princeseta. No sé si el que has expressat es el que sents, com tampoc sé si soc totes aquestes coses que dius perquè, no es així precisament com em sento.
Pot ser es que soc massa utòpica i inconscientment esperava més de la vida, de tot el que m’envolta i de mi mateixa.
Estic farta de pagar peatges des de que em llevo al matí fins que m’allito al vespre.
Hi ha dies que fins i tot tinc la sensació de pagar peatges mentre dormo.
Farta de mentides, d’enganys, d’hipocresies, d’interessos, de falses esperances, de promeses incomplertes, de paraules que s’endu el vent, d’egoismes...
Farta de deixar-me les banyes, de regar un arbre que mai dona fruit, de picar portes que mai s’obren, de donar-ho tot a canvi de gairebé res...
Farta de perseguir la pastanaga que jo mateixa m’he posat davant i a la que dono corda a diari per a que continuï corrent per davant de mi.
Quan la vida perd el sentit, viure no es suficient motiu per a continuar vivint.
Farta d’inventar, d’improvisar, de somniar...
Farta de lluitar perquè ja no em queden forces i tampoc sé d’on treure’n, ¿I per a què?, ¿Per a continuar suportant totes aquestes coses de les quals n’estic fins al cap d’amunt?
Res no té sentit.
¿Recordes la història de Penèlope?
Doncs així es com em sento, només que no soc jo qui desfà de nit tot el que teixeixo de dia.
És la realitat del dia qui s’encarrega d’esborrar tot el que dibuixo de nit, i al meu llapis no li queda massa mina.
Publica un comentari a l'entrada