Bienvenidos/as!

Bienvenidos/as!
Porque escoger es un derecho... o por lo menos debería serlo

dilluns, 3 de setembre del 2007

L'Amparito

___________________________________________________






Benvolguda, estimada i enyorada Amparito,

Aquestes darreres setmanes m’has deixat uns quants comentaris que no he respòs per manca de temps, d’inspiració, de motivació, de... bufff!,

He començat per respondre’t el comentari d'
"Un cop vessat el got" , però he pensat que en lloc de marejar-te fent-te anar a cada una de les entrades per a veure les meves respostes, millor ho faig des d’aquí mateix i així també donem l’oportunitat a que si algú visita aquest blog i ho desitja, se’ns pugui afegeixir aportant el seu parer, la seva opinió, el seu punt de vista... i ens enriquim tots plegats.

No s’ha de convertir pas en un Foro de discussió, ni molt menys. Cada un es lliure de dir la seva per què, està clar que hi ha tantes maneres de veure les coses com persones al món o... potser més per què, hi ha qui canvia de parer cada cop que va al lavabo... o no?

A l’entrada de "«Preferiria no fer-ho», Bartleby, l'escrivent" em parles de les oportunitats.
"Oportunitats"... sona a rebaixes, a saldo... però no.
Veig les oportunitats com un gest humil i sanament egoista per què un mateix tampoc es vol desprendre d'aquell a qui li dona l'oportunitat, i per què penso que sempre s'ha de lluitar per allò que es vol. Lluitar fins el final, però dins d'uns límits lògics i assenyats, es clar.

Ningú te el dret d'intentar canviar a un altre.
Ningú és prou res per a tenir la gosadia de voler canviar a ningú.
Cada un som com som, únics i irrepetibles.
Cada un tenim dret a ser com volem o com podem ser. Es trist haver de ser com ens deixen o com ens fan ser.

Per això és que, quan una persona, que se suposa part interessada en una relació, tot i explicant-li que el seu comportament fa mal, fa cas omís al toc d'atenció i continua, dia rere dia, aprofitant-se de la nostra bona fe i de la nostra estima, arribant fins i tot a perdre’ns el respecte, no mereix ni el nostre apreci, ni el nostre temps.

Per altre banda, de continuar amb la situació, és quan acabem sumits en una mena d'esclavització que acaba per fer-nos perdre els papers, anul·lant-nos completament i... deixem de ser nosaltres per a convertir-nos en la titella d’algú altre.

No val allò de: “Ell/a és així, però jo sé que en el fons m’estima/m'aprecia”.

No Amparito, NO.
Jo no vull que ningú perdi la son per mi, però tampoc em serveix de res que algú m’estimi o m'aprecií “en el fons”.

Recordes on ens varem conèixer?
Ens varem trobar en un curs on havíem d’aprendre a “negociar”, però bàsicament, el que havíem d’aprendre era a dir les coses sense embuts i, sobretot, aprendre a dir NO.

Quan un parla, falta que l’altre escolti.
Si l’altre no escolta, no hi ha res a fer, amb la qual cosa també ens demostra el poc interès que hi te, per tant, tornem a ser on érem abans: no mereix ni la nostra estimació, ni el nostre temps.

Es el peix que es mossega la cua...

A arrel del que dius a"Las Perseidas - Lluvia de estrellas", no sé si és cert que hi ha el mateix número de possibilitats de que et toqui el sorteig especial de l’ONCE, que de que un llamp et fulmini, però jo m’atreviria a dir que, si això és cert, hi ha més possibilitats de que et toqui la grossa o et fulmini un llamp, que de que les persones canviem sense més ni més, per a millor o per a pitjor, l’essència de la nostra forma de ser.

¿Un editor arquipoderós?... Bufff!, estan massa ocupats per a perdre el temps en bajanades.
Si un “amic” que voluntàriament es va oferir a fer-me de crític, després de 8 mesos encara no m’ha comentat res al respecte, imaginat un “editor arquipoderós”... ja ja ja!
Es clar que... tot i que m’inclino a pensar que no ha llegit ni la primera plana, també pot ser que li hagi semblat tan patètic que no s’hagi atrevit a dir-m’ho... tot es possible!

Sé que t’has quedat sense vacances per la feina i pels estudis, i que ara ets a la recta final dels exàmens de setembre. Et desitjo tota la sort que et mereixes per què sé que, malgrat has estat treballant força i dur, aquest està resultant un any molt esgotador en el que a més, no han faltat pals a les rodes (molts... masses).

Com et deia en un dels comentaris, m’agradaria creure en mi la meitat del que tu hi creus, per això també et demano que creguis més en tu mateixa, per què jo i molta més gent sabem que ho vals.

Doncs res, com sempre, agrair-te les teves paraules i dir-te que NO, que no crec que valgui un imperi, ni desitjo valdre'l. Només desitjo tornar a ser jo i poder ser-ho per molt temps.
Però això amiga meva, soc conscient de que és feina meva i només meva, tot i que s'agraeix el costat que m'oferiu les persones que, com per a tu, de veritat puc significar alguna cosa.

No perdis mai el teu somriure, la teva alegria, ni les teves ganes de lluitar.
Jo també t’estimo i molt.




3 comentaris:

Anònim ha dit...

El anillo (extraido de http://www.tubreveespacio.com)


"Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto.

¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?"

El maestro sin mirarlo, le dijo:

Cuanto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después. Y haciendo una pausa agregó:

Si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este problema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.

Encantado, maestro titubeó el joven, pero sintió que otra vez era
desvalorizado, y sus necesidades postergadas.

Bien asintió el maestro.

Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño y dándoselo al muchacho, agregó: toma el caballo que está allá afuera y cabalga
hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda.

Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Ve y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas.

El joven tomó el anillo y partió. Apenas llegó empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes.

Estos lo miraban con algún interés, hasta que el joven decía lo
que pretendía por el anillo.

Cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y sólo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo.

En afán de ayudar, alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro y rechazó la oferta.

Después de ofrecer su joya a toda persona que se cruzaba en el mercado, más de cien personas, y abatido por su fracaso, montó su caballo y regresó.

Cuanto hubiera deseado el joven tener él mismo esa moneda de oro, podría entonces habérsela entregado él mismo al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda.

Entró en la habitación. Maestro dijo lo siento, no pude conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera conseguir dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.

Qué importante lo que dijiste, joven amigo contestó sonriente el maestro.

Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregunta cuánto te da por él, pero no importa lo que ofrezca, no se lo vendas.

Vuelve aquí con mi anillo.

El joven volvió a cabalgar. El joyero examinó el anillo a la luz del candil con su lupa, lo pesó y luego le dijo:

Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.

58 MONEDAS !!!!!!!!!!!!!!!!! Exclamó el joven

Si -replicó el joyero- yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé... si la venta es urgente...

El joven corrió emocionado a la casa del maestro a contarle lo sucedido.

Siéntate dijo el maestro después de escucharlo.

Tú eres como este anillo: una joya valiosa y única.

Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto.

¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?

Y diciendo esto, volvió a ponerse el anillo en el dedo pequeño.

Anònim ha dit...

Què més puc dir a part d'agraïr-te aquest meravellós blog dedicat a mi??????

Jo també t'estimo!.

Xesca ha dit...

M'ha encantat la paràbola aquesta de l'anell.

És veritat.
Sovint ens deixem enlluernar pels reflexes encegadors d’una quincalla trobada a la vorera i no som capaços d’apreciar aquella que tenim des de fa anys al calaix de la tauleta de nit i que, de ben segur, només necessita de la nostra atenció i cura per a ser molt més encegadora i valuosa.
Però els humans acostumem a ser així d’estúpids...

No m'has d'agrair res... tu l'has fet possible! :)

Vinga, ànims, que ja estem bastant encarrilades!
A que sí?
Jo sí... i avui algú m'ha dit: "Qué et passa?, et noto diferent... et veig molt feliç".

Bé, no sé si "feliç" és la definició exacte de com em sento però... a estones cada cop més llargues, és força aproximada.

Fa més el qui vol que el qui pot, i jo vull!

Petunet Amparito!