L'Amparito

___________________________________________________

Benvolguda, estimada i enyorada Amparito,

Aquestes darreres setmanes m’has deixat uns quants comentaris que no he respòs per manca de temps, d’inspiració, de motivació, de... bufff!,

He començat per respondre’t el comentari d' "Un cop vessat el got" , però he pensat que en lloc de marejar-te fent-te anar a cada una de les entrades per a veure les meves respostes, millor ho faig des d’aquí mateix i així també donem l’oportunitat a que si algú visita aquest blog i ho desitja, se’ns pugui afegeixir aportant el seu parer, la seva opinió, el seu punt de vista... i ens enriquim tots plegats.

No s’ha de convertir pas en un Foro de discussió, ni molt menys. Cada un es lliure de dir la seva per què, està clar que hi ha tantes maneres de veure les coses com persones al món o... potser més per què, hi ha qui canvia de parer cada cop que va al lavabo... o no?

A l’entrada de "«Preferiria no fer-ho», Bartleby, l'escrivent" em parles de les oportunitats.

"Oportunitats"... sona a rebaixes, a saldo... però no.

Veig les oportunitats com un gest humil i sanament egoista per què un mateix tampoc es vol desprendre d'aquell a qui li dona l'oportunitat, i per què penso que sempre s'ha de lluitar per allò que es vol. Lluitar fins el final, però dins d'uns límits lògics i assenyats, es clar.

Ningú te el dret d'intentar canviar a un altre.
Ningú és prou res per a tenir la gosadia de voler canviar a ningú.
Cada un som com som, únics i irrepetibles.
Cada un tenim dret a ser com volem o com podem ser. Es trist haver de ser com ens deixen o com ens fan ser.

Per això és que, quan una persona, que se suposa part interessada en una relació, tot i explicant-li que el seu comportament fa mal, fa cas omís al toc d'atenció i continua, dia rere dia, aprofitant-se de la nostra bona fe i de la nostra estima, arribant fins i tot a perdre’ns el respecte, no mereix ni el nostre apreci, ni el nostre temps.

Per altre banda, de continuar amb la situació, és quan acabem sumits en una mena d'esclavització que acaba per fer-nos perdre els papers, anul·lant-nos completament i... deixem de ser nosaltres per a convertir-nos en la titella d’algú altre.

No val allò de: “Ell/a és així, però jo sé que en el fons m’estima/m'aprecia”.

No Amparito, NO.
Jo no vull que ningú perdi la son per mi, però tampoc em serveix de res que algú m’estimi o m'aprecií “en el fons”.

Recordes on ens varem conèixer?
Ens varem trobar en un curs on havíem d’aprendre a “negociar”, però bàsicament, el que havíem d’aprendre era a dir les coses sense embuts i, sobretot, aprendre a dir NO.

Quan un parla, falta que l’altre escolti.
Si l’altre no escolta, no hi ha res a fer, amb la qual cosa també ens demostra el poc interès que hi te, per tant, tornem a ser on érem abans: no mereix ni la nostra estimació, ni el nostre temps.

Es el peix que es mossega la cua...

A arrel del que dius a"Las Perseidas - Lluvia de estrellas", no sé si és cert que hi ha el mateix número de possibilitats de que et toqui el sorteig especial de l’ONCE, que de que un llamp et fulmini, però jo m’atreviria a dir que, si això és cert, hi ha més possibilitats de que et toqui la grossa o et fulmini un llamp, que de que les persones canviem sense més ni més, per a millor o per a pitjor, l’essència de la nostra forma de ser.

¿Un editor arquipoderós?... Bufff!, estan massa ocupats per a perdre el temps en bajanades.

Si un “amic” que voluntàriament es va oferir a fer-me de crític, després de 8 mesos encara no m’ha comentat res al respecte, imaginat un “editor arquipoderós”... ja ja ja!

Es clar que... tot i que m’inclino a pensar que no ha llegit ni la primera plana, també pot ser que li hagi semblat tan patètic que no s’hagi atrevit a dir-m’ho... tot es possible!

Sé que t’has quedat sense vacances per la feina i pels estudis, i que ara ets a la recta final dels exàmens de setembre. Et desitjo tota la sort que et mereixes per què sé que, malgrat has estat treballant força i dur, aquest està resultant un any molt esgotador en el que a més, no han faltat pals a les rodes (molts... masses).

Com et deia en un dels comentaris, m’agradaria creure en mi la meitat del que tu hi creus, per això també et demano que creguis més en tu mateixa, per què jo i molta més gent sabem que ho vals.

Doncs res, com sempre, agrair-te les teves paraules i dir-te que NO, que no crec que valgui un imperi, ni desitjo valdre'l. Només desitjo tornar a ser jo i poder ser-ho per molt temps.

Però això amiga meva, soc conscient de que és feina meva i només meva, tot i que s'agraeix el costat que m'oferiu les persones que, com per a tu, de veritat puc significar alguna cosa.

No perdis mai el teu somriure, la teva alegria, ni les teves ganes de lluitar.
Jo també t’estimo i molt.