Bienvenidos/as!

Bienvenidos/as!
Porque escoger es un derecho... o por lo menos debería serlo

dilluns, 24 de març de 2008

Carpe Diem, Tempus Fugit

_____________________________________________




Adagio Nº2 in C minor
Concerto for Oboe and string orchestra
(Benedetto Marcello 1686-1739)






Costa encaixar, acceptar i assimilar els designis del destí quan aquest dicta sentència condemnatòria.
Fem el que fem, res canviarà el seu capritxós desig.
Potser un miracle però...
Tot i la meva ingenuïtat, fa anys que vaig deixar de creure en ells, per tant, m’he de resignar a tocar de peus en terra i afrontar la cruesa de la realitat amb la major naturalitat i fermesa que em son possibles.

No resulta fàcil compartir instants amb un amic que, des de fa uns dies, lluita desesperadament i amb una enteresa admirable, per esgarrapar-li un dia més a la vida que se li escapa i que, a més, en té plena consciència de que els fets són els que hi ha.

Son dies d’estirar plegats del cap del cabdell dels records emmagatzemats a la memòria.
Dies de fer repàs de vivències, algunes sorprenentment oblidades i de sobte recordades amb total claredat, d’altres impossibles d’oblidar.
Dies d'enganxar els petits fragments de les respectives memòries en el tapís del present creant un mosaic que quedarà per sempre a la ment dels que possiblement encara quedarem aquí (o no, qui ho sap?) per una temporadeta més.
Dies de preguntar-nos perquè no hem dut mai a terme determinades coses. De preguntar-nos perquè hem deixat fugir el temps com si no fos una cosa prou important.
Potser pensàvem que n’hi havia molt i que tardaria en acabar-se. Potser perquè mai se’ns ha acudit adonar-nos-en de que la vida està continguda dins d’un fosc sac al qual mai li veiem el cul i confiem en que n’hi ha força, sense saber quanta en queda en realitat. I potser no en queda gens.

I no poder fer res més que intentar fer-te costat, escoltar-te, parlar i somriure quan em dius que estic guapíssima i que no m’emboliqui amb cap home a no ser que sigui un armador tipus Onassis. I sobretot, somriure empassant saliva i respirant fons quan, a l’acomiadar-me, em dius que potser no hi haurà una propera vegada, perquè potser no hi arribaré a temps.

I abandonar la clínica amb el regust agredolç que em deixen l’estima, els records i la impotència. L’estima que sempre t’he tingut, els records que mai ningú em podrà prendre i la impotència que sento al no poder moure un sol dit només que per agafar-te la mà i donar-te les gràcies per tot allò que, a ben segur, mai t’he sabut agrair.