_____________________________________________
Dins del cicle "Músiques Tranquil·les" d’enguany i sota el títol de "Mística domèstica despullada", Roger Mas va actuar dissabte a la sala Clap, de Mataró.
En Roger va néixer a Solsona al 1975. Inicià estudis de música i instrument als 5 anys de la mà del seu avi, Joan Solé i Costa, i treballà ja de molt petit com a clarinetista i saxofonista en diferents formacions.
Diversos premis li van possibilitar al 1997 l'enregistrament de la seva opera prima, Les Flors del Somni.
Va obrir amb temes de "Cançons Tel·lúriques", el seu darrer treball, amb les seves cançons més místiques i una petita col.lecció de mantres, creant un ambient místic i transcendental que, per sort, va acabar abans de que a tots ens vencés la son, per a donar pas a altres temes diguem-ne més rítmics.
La veritat és que vaig anar-hi sense saber massa bé que anava a veure/escoltar, portada per les vegades que he escoltat el seu nom i l’oportunitat de que el concert era a casa.
Em van agradar molt les melodies i la veu d’en Roger, però particularment em vaig sentir com qui assisteix a un ritus oficiat en llengua aliena, d’una secta que no és la seva.
Potser perquè la cantautoria catalana en general mai m’ha atrapat, potser perquè no té perquè agradar-me tota la música d’autor, potser perquè no era el dia, potser perquè no soc prou intel·ligent... No ho sé, l’única cosa que sé és que m’he passat el cap de setmana llegint textos seus, fins i tot traduïts al castellà per si era una problema idiomàtic, però no, no acabo ni d'entendre, ni de connectar amb el que m’explica.
Però una cosa no treu l’altre i em van semblar genials l’ Ivan C. Dach (Pell de Serp) a la guitarra, en Xavier Guitó al teclat i, encara que amb menys possibilitats de lluir-se, també l’Arcadi Marcet (Abús) al contrabaix.
El concert es va acabar quan, després de varis bisos, en Roger va oblidar la lletra de la cançó que estava interpretant i, amb el seu molt particular sentit del humor, va decidir que com que mai havia clos un concert així, era un bon dia per a fer-ho.
En Roger va néixer a Solsona al 1975. Inicià estudis de música i instrument als 5 anys de la mà del seu avi, Joan Solé i Costa, i treballà ja de molt petit com a clarinetista i saxofonista en diferents formacions.
Diversos premis li van possibilitar al 1997 l'enregistrament de la seva opera prima, Les Flors del Somni.
Va obrir amb temes de "Cançons Tel·lúriques", el seu darrer treball, amb les seves cançons més místiques i una petita col.lecció de mantres, creant un ambient místic i transcendental que, per sort, va acabar abans de que a tots ens vencés la son, per a donar pas a altres temes diguem-ne més rítmics.
La veritat és que vaig anar-hi sense saber massa bé que anava a veure/escoltar, portada per les vegades que he escoltat el seu nom i l’oportunitat de que el concert era a casa.
Em van agradar molt les melodies i la veu d’en Roger, però particularment em vaig sentir com qui assisteix a un ritus oficiat en llengua aliena, d’una secta que no és la seva.
Potser perquè la cantautoria catalana en general mai m’ha atrapat, potser perquè no té perquè agradar-me tota la música d’autor, potser perquè no era el dia, potser perquè no soc prou intel·ligent... No ho sé, l’única cosa que sé és que m’he passat el cap de setmana llegint textos seus, fins i tot traduïts al castellà per si era una problema idiomàtic, però no, no acabo ni d'entendre, ni de connectar amb el que m’explica.
Però una cosa no treu l’altre i em van semblar genials l’ Ivan C. Dach (Pell de Serp) a la guitarra, en Xavier Guitó al teclat i, encara que amb menys possibilitats de lluir-se, també l’Arcadi Marcet (Abús) al contrabaix.
El concert es va acabar quan, després de varis bisos, en Roger va oblidar la lletra de la cançó que estava interpretant i, amb el seu molt particular sentit del humor, va decidir que com que mai havia clos un concert així, era un bon dia per a fer-ho.
Traducir al castellano/español
Roger Mas al Clap, 15/03/2008
Fragment de “REBEQUERIA” (dp, 2003)
«Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els nostres peus i el veurem venir per davant, passar sota nostre i marxar per darrere sense moure una cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb l'herba talpera i cada dia busquen belladona que s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls, quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de xai. Gai país groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments ignots. Penediu»
Fragmento de “REBEQUERIA” (dp, 2003)
«Sin orden ni concierto. Económico automóvil de gasóleo, como decíamos. El arco iris, befa y mofa de nadie. Quizás algún día se nos mostrará un camino que vendrá de por sí a nosotros, se escurrirá bajo nuestros pies y lo veremos venir por delante, pasarnos por debajo y marcharse por detrás sin mover una pierna ni tan solo un pie. Vida soñada. El sol delante y la luna en el culo. En la casa de piedra no da la sombra ni la antorcha. El beleño nace ahí con la hierba de topos y cada día buscan belladona que se esconde dentro de los bosques. Caminan con los pelos ¡qué bella manera de hacerlo! Salen con el alba y vuelven antes del pico de mediodía. No tienen prisa, porqué no sienten. Ni hablar. Neandertals cuello de cordero. Gay país amarillo. De rol huido. Aliado de los sentimientos ignorados. Arrepentir»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada