Diu la llegenda, que fa un munt d'anys, en algun lloc del planeta, hi havia un grapat de gent que vivia atemorida per les malifetes d’un malvat drac gegantí.
El seu alè era tan pudent que la seva flaire era capaç de matar a qui el respirava.
L’enorme drac vivia en un llac proper i sovint s’acostava a la població per tal d’aconseguir menjar per alimentar-se. Els ciutadans van decidir, per evitar això, dur-li cada dia un parell d’anyells fins al seu cau, però amb el pas del temps es varen anar quedant sense bèsties, donat que el drac n’engolia més que no pas en naixien.
Mentre trobaven una solució al problema, i després de moltes deliberacions, van acordar entregar en sacrifici i per sorteig les seves pròpies vides.
Va ser així fins que casualment un dia li va tocar a la filla del rei, la dolça i bonica princesa.
El rei va plorar molt, però com d’altres pares que ja havien patit la pèrdua dels seus fills, va acatar el que l’atzar li havia aportat.
Quan la princesa era camí del llac es va creuar amb un cavaller guarnit amb armadura i muntat en un preciós cavall blanc. Ell, en veure-la tan desconsolada, li va preguntar per l’origen de la seva pena. La princesa li ho va explicar i li va aconsellar marxar d’allà tan aviat com pogués per tal de no ser ell també víctima de tan malèfic drac. Ans al contrari, el genet li va demanar que li mostrés el cau del drac, i muntant-la al seu cavall, cap allà que hi van anar plegats.
En arribar, el drac que ja era esperant el seu botí, va sortir del cau, i el cavaller, sense vacil·lacions s’hi va enfrontar. Van lluitar aferrissadament fins que la llança de l’intrèpid foraster va travessar el cor del drac, i la bèstia ferida va caure morta als peus de la parella.
Hi ha qui assegura que en morir, les seves restes es van volatilitzar i en el seu lloc va néixer per art d’encanteri un roser carregat de roses tan vermelles com la sang del ferotge drac.
El cavaller, que per aquells temps encara no era sant, va agafar la rosa més bonica i li va oferir a la tremolosa princesa, tot presentant-se com a en Jordi, procedent de la Capadòcia.
En Jordi la va retornar al poble, on tothom era somiquejant. Quan els van veure van quedar sobtats i corrents varen anar a donar-li la noticia al seu estimat i dolorit rei.
El rei, en compensació, va oferir la mà de la bella princesa a en Jordi, però ell la va rebutjar, i això va fer enutjar-lo i que el poble es quedés perplex, creient que potser el cavaller trobava que la seva tendre princesa no era prou per a ell.
Però el cavaller va aclarir que era al contrari, que era ell qui no es creia prou mereixedor de tant encantadora criatura, a més de que havia de continuar amb les seves tasques de servei als pobles.
I tot recomanant al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin a Déu tal com mereixia, desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
Es diu que aquest acte heroic es va arribar a conèixer per tot el món, i que l’emperador romà va fer cridar a en Jordi, que era soldat seu, per a que li expliqués la raó d’aquella gesta.
Ell, sense cap mena d’embuts, li va dir que ho havia fet per revelació divina de Déu.
Això va irritar tant a l’emperador, que el va fer matar per declarar-se cristià.
I... així fou com el cavaller Jordi de la Capadòcia esdevingué nomenat sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada